Droga, mot internacional d’història incerta i d’etimologia molt obscura o enterament ignorada; solament sembla bastant ben establert que el mot apareix primerament en el Nord de França i costa Sud d’Anglaterra i que des d’allà es propagà al català i les altres llengües de l’Oest d’Europa; totes les etimologies proposades són inversemblants en diversos aspectes alhora i especialment des del punt de vista semàntic, això últim amb l’excepció de la que el relaciona amb un grup de mots iranis antics, de forma darok ‘medecina’, ‘droga’ i drog ‘mentida, engany’, etimologia que xoca amb inversemblances no gaire menys greus quant a la via de propagació del mot, les quals, sense eliminar-se, es podrien atenuar admetent una complicada transmissió per l’argot militar de les guarnicions imperials de Renània i les dels reis carolingis. La primera documentació en català és d’un document barceloní de 1437: els mercaders catalans, del Llevant «reportaven-ne diverses spícies, drogues e altres havers de notable valor».

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III, p. 207