Molts mots tenen un sentit literal i un altre o altres de figurats. L’esmolet literal és el que esmola ganivets, i el figurat és un espavilat. Per què? Albert Torres i Marsal, de Sant Andreu de Palomar (Barcelona), aventura aquesta hipòtesi:

A cals meus padrins, a Peramola, a l’Alt Urgell, o millor dit, al Mig Segre, sempre he sentit l’expressió «ésser viu (llest) com un esmolet».

Jo sempre ho he associat al moviment ràpid i viu de les antigues pedres d’esmolar que es feien girar amb un pedal (l’esmolet, que també li’n diuen allà, a l’estri). De fet, encara en conserven un que havien fet servir fins fa no gaire.

Potser la meva associació és errònia, però no n’he sabut trobar d’altra, ni me n’han sabut explicar cap altra. El moviment llampant de la pedra fa que, una persona que sigui àgil mentalment, associada amb un punt de nervi físic se la consideri «viva (o llesta) com un esmolet».

Sobre el sentit figurat d’esmolet hem rebut altres missatges:

Al Bages un esmolet es fa servir de forma figurada per qualificar per les persones vives i espavilades. Caram, quin esmolet que està fet en Pere, no l’enxamparàs pas, no! —Joan Escalé i Bosch (Navarcles)

Esmolet, a casa es fa servir com a sinònim de trapella. —Joan Comasòlivas (Matadepera, Vallès Occidental)

Recordo que la gent gran de casa titllava d’«esmolet» aquell nano eixerit i pocavergonya que sempre s’apunta el primer a cridar l’atenció. «És un esmolet», deien. —Joan Josep Isern (Barcelona)

La meva àvia parlava de «cara d’esmolet» equivalent a murri i adreçada als nens i nenes. —Enric Net Camats (Sant Boi de Llobregat)

Torneu a esmolet