Pau Casals, a Prada (fragment)

Josep Pla

És a l’església parroquial de Prada i davant el retaule barroc del seu altar major que s’han produït, aquests últims anys, els Festivals Musicals que han donat a la població un renom universal.

Ambientats en aquesta església, aquests concerts [organitzats per Pau Casals], en els programes dels quals trobem executants de la més alta categoria, han tingut un quadre únic. El fet d’haver-se produït en una església oberta al culte, les seves característiques més visibles han estat el silenci i el recolliment. No essent acceptats, a les esglésies, els aplaudiments ni les ovacions, els concerts han estat uns concerts muts, cosa molt estranya en aquesta mena d’espectacles. Quan els intèrprets han acabat l’execució de les obres del programa, el públic s’alça de les cadires i es manté en posició vertical, i això crea un ambient de silenci emocionat. Els intèrprets saluden amb una inclinació de cap i després se’n van a la sagristia, que és l’únic local adjacent que tenen a mà i que els ha estat donat pel senyor rector per reposar, guardar els instruments i, discretament, conversar. És clar que de vegades, davant alguna determinada execució, algun assistent, oblidant que es trobava en una església oberta al culte, ha iniciat algun picament de mans —que ha estat, però, ofegat a l’acte, pel simple fet que la gran massa del públic no l’ha secundat. Al meu modest entendre, ni l’ambient de recolliment, ni la possibilitat de demostrar sorollosament l’entusiasme, no han fet cap mal a aquests concerts, al contrari. Aquesta silenciosa gravetat va admirablement bé a la música, a pesar d’ésser una cosa tan poc habitual no poder aplaudir en els espectacles, fins en els de més alta qualitat: en realitat, aquest silenci dels concerts de Prada ha estat el millor comentari que s’ha pogut fer a la música que s’hi ha executat. El silenci, generalment parlant, sembla l’ambient mateix de l’oblit. No sempre, però, és així: de vegades, és el contrari. A la música de qualitat, el silenci li va exactament a la mida exacta. Ara bé: seria curiós de saber com aquest silenci caigué als artistes, que, salvant rares excepcions, són tan sensibles als sorollosos afalacs.

Josep Pla, «Pau Casals, a Prada», dins Retrats de passaport (Barcelona: Destino, 1970)

Josep Pla a ‘Cada dia un mot’