Josep Pla. El quadern gris. Fragments

1919

25 de gener. — […] A la Biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant premiositat arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gai­rebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’ore­lla i van tirant de la rifeta. Arriba un moment. però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poe­tes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en pro­sa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bi­goti, un conill—, és més difícil.

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La rea­litat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sor­prenents, inextricables, diversos, que fan una espes­sor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se pura­ment de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un de­terminat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, perma­nents, en l’esdevenir informe de la segregació vital. Per a arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. Com fer-ho? Com sor­tir-se’n? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.

Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especial­ment pocasolta. Diu així: “Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…” La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resul­ten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys especí­ficament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que du­ren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.