Josep Maria Espinàs

Aquest article d’avui és insignificant. El lector interessat pels grans temes no cal que continuï llegint. Es tracta d’una petita curiositat lingüística que em retorna al cap de molt anys.

El senyor Jordi Arraut, en una carta a un diari, no està d’acord que la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès porti ara el nom d’un conegut arquitecte. Un excés, diu, que li fa sentir «allò que un il·lustre ateneista, Agustí Esclasans, en deia bixumets».

Una rara paraula, però que m’és familiar. Quan jo era jove es feia servir a la redacció de Destino. La va introduir el pintor Josep Maria Prim, home divertit, d’origen gironí, i fa més de cinquanta anys li vaig demanar una explicació. Em va enviar una llarga carta, i en trio uns fragments. «Es van inventar la paraula, ja fa anys, unes noies de Figueres que es diuen Viñas. Significa ‘passar vergonya per una altra persona, sentir un ridícul que ella no sent’. No és el mateix, doncs, que acompanyar en la vergonya un amic que fa una planxa, per exemple, de la qual és conscient. Em fan bixumets els que canten, sobretot si ho fan bé. No sols les persones fan bixumets; els objectes també. Hi ha pisos que fan bixumets. I un cotxe de mudar, segons qui el té. És a dir, experimentar l’angúnia del ridícul sense ser-ne la causa, i comprovar que l’altre no se n’adona. A mi em fan bixumets aquells homes que parlen de ‘la meva senyora’. Espero haver aconseguit fer-me entendre. Una abraçada del teu amic, J. M. Prim».

Amb el temps, jo he anat introduint aquesta paraula entre els amics més còmplices. I el misteri del seu origen potser va quedar aclarit quan el crític d’art Joan Cortès em va donar aquesta pista: «Bixumets podria venir d’una voluntària deformació de l’expressió anglesa (to) be ashamed, que significa avergonyir-se. Tot lliga. La semblança de la pronunciació és significativa. A més, les noies de Figueres que van posar en circulació bixumets entre els amics sabien anglès. I ara llegeixo, sorprès, que el poeta Esclasans també feia servir aquesta paraula. Que jo sàpiga, ell no era de Figueres ni tenia cap relació d’amistat amb la gent de Destino.

Veure escrita, ara, l’expressió bixumets m’ha fet tornar molts anys enrere. I em sembla que pot tenir actualment molt èxit, perquè sentim molts discursos i veiem moltes conductes que ens avergonyeixen, que ens fan bixumets.

Publicat originàriament a El Periódico de Catalunya, 3 de març del 2012