Josep M. Espinàs

 

Una de les gràcies que trobo a la meva vella Olivetti mecànica és que quan escric fa soroll. Hi ha escriptors que defensen el silenci com una condició indispensable per poder pensar, per aconseguir una meditació profunda, per rebre el que se n’ha dit la inspiració, sempre tan fràgil i alhora tan exigent, que demana un silenci respectuós per dignar-se fer-se present. El fet és que hi ha escriptors als quals molesta el soroll d’un cotxe que passa, les veus que travessen una paret o els lladrucs alegres del gosset del pis de sota quan arriba l’amo.

Escric aquestes ratlles picant les tecles corresponents. Quan tinc una idea clara, la sèrie de petits sorolls s’accelera, d’una manera rítmica. En canvi, quan dubto i m’aturo després de 10 o 12 pulsacions, el silenci de la màquina em diu que en aquell moment estic passant per un fracàs que confio que serà temporal. Si la pausa fos llarga, voldria dir que allò que m’agradaria escriure encara no ho tinc suficientment madur.

Quan torno a sentir el tac-tac-tac, el soroll, irregular però seguit, m’anima. És com si cada lletra em parlés. El meu teclat de palanques té vida. Pica sobre la cinta, que va passant lentament. Aquest és el soroll del meu ofici.

Si escrivís en un ordinador, tindria la sensació que només estic fent un exercici mental. Que la meva escriptura és una experimentació teòrica. Em semblaria haver perdut alguna cosa que m’ha fet companyia al llarg de tota la meva vida, aquest tac-tac-tac repetit, que m’empeny a continuar, el soroll que em confirma que estic treballant. El silenci de les lletres em semblaria enorme.

Escriure cada lletra en silenci em produiria una inesperada desconfiança. Sense el tan conegut estímul del tac-tac-tac, realment ¿em veuria amb cor de continuar escrivint?

M’agraden els sorolls dels oficis. El del fuster que clava claus en el seu taller, o serra un tauló. El soroll del ferrer, quan pica amb la maça la peça de ferro, roent, que ha posat a l’enclusa. El del paleta que dóna petits cops als maons perquè s’agafin millor al ciment. L’enginy humà ha creat una gran diversitat de sorolls.

Ara es fabriquen màquines silencioses per a la feina, i el soroll és propi de la festa.

No podran prendre’m la vella Olivetti. Els diré que escriure-hi –tac-tac-tac– és la meva petita festa diària.

Publicat originalment a El Periódico de Catalunya, 24 d’abril del 2007