Jordi Badia i Pujol

El cas de dèria és molt il·lustratiu, perquè és un mot que no es pot traduir d’una manera exacta al castellà. Els diccionaris ens ofereixen idea fija, manía o obsesión, que és com dir: mireu-ho tot plegat, feu-ne una barreja i sabreu aproximadament què vol dir dèria. Sí, una dèria és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és una mica exagerat; i dir-ne mania —que significa tantes coses— és filar poc prim. La dèria pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: «Tenia la dèria d’anar-se’n a estudiar a l’estranger»; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: «Sempre va tenir la dèria que entrarien a robar»; o bé una ‘afecció per una cosa determinada’: «Aquesta dèria que tens per les curses automobilístiques és malsana»; o bé, encara, el ‘motiu que l’origina’: «La seva dèria era la muntanya». És, doncs, un mot molt productiu. Té sinònims parcials, com ara cabòria o enrònia, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. A Mallorca es fa servir el mot curolla, amb els mateixos usos que dèria. De dèria se’n deriva el verb enderiar-se: «Darrerament, s’ha enderiat a escoltar música clàssica». No se sap ben bé d’on prové, el mot dèria. Es va començar a documentar a mitjan segle XIX i de primer, segons l’Alcover-Moll, es feia servir en el català central i a Menorca. Coromines pensa que ve del mot idea amb l’influx d’algun altre. Manuel de Montoliu propugnava la barreja de idea i senderi. Aneu a saber… Els mots d’aquesta mena només els salvarem si tenim la dèria de protegir-los.

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 105