Joan Fuster

La gent —ací com pertot arreu— posseeix una irrefrenable propensió a prendre partits extrems quan se li n’ofereix la menor oportunitat. I, és clar, si l’objecte al voltant del qual es pot organitzar l’antagonisme és mitjanament important, millor encara. Ací tenen vostès les falles: els valencians s’han divertit, durant un segle llarg, amb la sola i senzilla ocupació de plantar-les, veure-les i cremar-les; però a la fi han descobert que encara podien divertir-se una mica més «discutint-les». Entenguem-nos: no discutir, polemitzar, sobre aquesta o aquella, sobre el millor o pitjor enginy que revele, sobre l’habilitat o la inèpcia del seu artista, sinó més aviat sobre «totes» les falles, sobre les falles com a fenomen ciutadà. No diré que existesquen dues banderies —naturalment, una a favor i l’altra en contra, inconciliables— multitudinàries, com algunes pomposes capitals les tenen amb dos equips de futbol rivals, o com més d’un dels nostres pobles les tenen a propòsit de les seues bandes de música. Però les banderies en qüestió hi són, vehements i tossudes, per al que vostès vulguen manar.

El partit més nombrós, ingenu i popular, és el dels qui estan a favor. Perfectament lògic. Al cap i a la fi, són moltes les falles que es construeixen cada any, i per tant també han de ser molts el ciutadans que, per estar ficats en la cosa —en tal cosa—, militen del costat de les simpaties de la típica festa. Aquests senyors no es limiten a proclamar la bondat de les falles, argüint el que aquestes signifiquen per a ells, com a ofici, com a hobby o com a espectacle. Afirmen alguna cosa més —i bastant més. La seua tesi és que les falles constitueixen una manifestació inigualada de la genialitat local: són, diuen, el gran exponent del temperament artístic dels valencians. Perquè, ja se sap, la nostra terra és terra d’artistes. Un entusiasme, que no hi ha més remei que qualificar de patriòtic, els mena, al capdavall, a identificar «valencià» amb «faller». Reconeguem, de passada, que si això no és així, estem en camí que ho siga, amb tot el risc pejoratiu que suposa.

De l’altra banda cauen els selectes més o menys ben entesos. Les raons per les quals miren amb indignat recel les falles no són massa clares. En ocasions els mou un —fins a cert punt justificat— temor als excessos de la grolleria col·lectiva (de la qual, en realitat, les falles no són causa ni efecte). Però, generalment, hi ha en la seua actitud una queixa d’índole cultural: ells, els detractors, contemplen, desesperats, com, per al solaç precipitat d’uns pocs dies, la ciutat prodiga —literalment, «crema»— una respectabilíssima quantitat de moneda de curs legal, quan, al mateix temps, és evident que les empreses més serioses d’ordre intel·lectual s’agosten en una penúria absolutament sòrdida. Ai —sospiren ells—, quants llibres, quants quadres, quantes beques, quants quartets en la major, podrien pagar-se amb aqueixos diners! D’aquesta manera, es reivindica l’art «bo» enfront de l’art «faller». Convinguem que tal actitud no deu resultar molt còmoda: els qui l’adopten, es veuen obligats a compaginar gestos tan contradictoris com l’esquinçament de vestidures i el desdeny olímpic.

Ben mirat, l’exasperada oposició de fallers i antifallers té encara poca tradició. Fa sols vint anys, les falles encara conservaven alguns trets del seu modest caràcter original: hi perdurava, més que ara, el batec directe dels nostres barris vells, i no s’havien desbordat sobre camps i ambicions que els són totalment aliens. Però les falles han prosperat, han crescut, potser fins al seu màxim de possibilitats. L’elefantiasi fallera és el que ha trasbalsat els ànims i el sentit de la proporció. Els uns s’han enlluernat davant el volum i la vitalitat que adquireix la festa, i no dubten d’enorgullir-se’n, com de qualsevol altre timbre de glòria insigne de la ciutat. Els altres, en gest recíproc, s’irriten, i, de creure’ls, les «comissions» s’haurien de convertir en sàvies i barbudes Juntes Veïnals per al Foment de la Poesia i les Belles Arts. I un, modestament, pensa que ni tant ni tan poc.

L’escàndol dels detractors, és clar, sembla un vertader escàndol farisaic. Per què horroritzar-se que la ciutat faça cremar, en la nit de Sant Josep, uns quants milions de pessetes, després de dissipar-ne alguns més en pólvora, bunyols i esbufecs filharmònics? També aquestes cendres tenen la seua significació amagada. Es conta que, en alguns països, els colliters de vi acostumen a abocar en terra una porció de les primícies dels seus sucs. Es tracta d’un ritu simbòlic: l’home «torna» a la terra una mica del que ella li ha donat. No és en el fons la falla un sacrifici de riquesa, tributat als penats benignes que patrocinen la vida laboriosa de València? Crec que censurar la dilapidació fallera és una manera indirecta de dissimular l’avarícia restant dels nostres conciutadans. Perquè, en el pressupost de tota república ben organitzada, cal que existesca l’apartat lúdic i l’apartat cultural. Hem de reconèixer que els valencians som mesquins per a aquest darrer. Ara: allò que resulta inadmissible és de pretendre suplir aquesta deficiència a base de la consignació per al joc.

Quant a l’eufòria fallera, una mica de mesura no estaria de sobres. Que no pense ningú que està salvant el país pel fet de plantar falles. L’esperit de València comprèn, sens dubte, les falles, però és alguna cosa més que falles. I, sobretot, sapiem distingir. Cal faire la part du feu, que diuen els francesos: donar al foc allò que és del foc. Però també importa —importa tant com les altres coses— donar a la resta allò que li pertoca. Hi ha unes quantes virtuts que són eminentment falleres: la improvisació, el sarcasme hàbil, la brillantor momentània, la mateixa disposició a «cremar». Tanmateix, existeix igualment el perill que aquestes virtuts, en desplaçar-se fora de l’àmbit faller, es transformen en vicis, i en vicis capitals. En altres, en la majoria de les esferes ciutadanes, són les virtuts contràries —la preparació afanyosa, la seriositat, la discreció metòdica, la continuïtat— les que convenen i fructifiquen. Tinguem-ho en compte, i no ens despistem. Les falles són un parèntesi, i un parèntesi excepcional. No tot són flors i violes.

Joan Fuster, Combustible per a falles (1967, reeditat per Bromera el 1992)

Vegeu un parell de fragments més d’aquest llibre