Pica, en el sentit de conques i dipòsits de líquids, és mot cabdal del català, del qual és típic: ha preocupat els etimòlegs, si bé la major part dels romanistes semblen haver-lo defugit: com a mot d’origen fosc i només català […]. En la nostra llengua és de tots els llocs i tots els temps, com a denominació de la ‘peça de pedra, terrissa, etc., còncava i destinada a aigües o altres líquids’. […]

Fins avui pica és un mot comú a tots els dialectes catalans, que bé podem dir general a tot el territori lingüístic, puix que l’hem trobat tant al Sud com Callosa; justament enlloc no en tinc tantes localitats com en la zona Maestrat-Morella, ajudant-hi sens dubte el fet de ser terra seca però no tant que no sigui fàcil d’emmagatzemar-hi aigua per torrents i barrancades […]. En tot el domini català oriental és dels mots que sap i usa tothom i a totes les comarques, per a piques de dins i de fora de les cases. I ben cert no és menys mallorquí […].

Com es veu, és gran pertot l’arrelament en el terreny, i amb gran predomini de les piques de pedra […]. Vet aquí per on hem de trobar l’explicació semàntica de l’etimologia: es tractava d’una cosa tan sovint obrada i essencial, en la vida de tots els ordres, que era natural designar-la com l’obra de pedra picada per excel·lència.

Car les piques, quasi sempre de pedra, servien i serveixen per a totes les activitats més essencials de la vida obrera de la ruralia i de tota la terra; ja en l’Alcover-Moll se’ns van anomenant i documentant, a part de la pica de rentar, la pica de molí d’oli, la pica des triar, la pica del cup a on raja el vi quan el trascolen i d’altres. A Esterri de Cardós m’anomenaren píkes les grans gerres de pedra on guardaven l’oli (1934). […]

Altrament podem dir que la filiació semàntica des de picar és per partida doble. D’una banda per mitjà de picar ‘tallar’ que hem documentat més amunt i a partir de l’Edat Mitjana, des del Lluçanès fins a l’Atlàntic. D’altra banda es digué també pica de recipients que no eren de pedra, ni potser picats, però s’hi picava: de l’eina amb què hi picaven en deien un picó […].

Antigament i en català mateix, una pica designà un sarcòfag buidat en la pedra […]. És una suposició ben probable que en les antigues basíliques cristianes, i després en catedrals i grans esglésies monàstiques, es vagin usar antics sarcòfags (dessacrats o usats per al transport de relíquies) com a piques baptismals, a les quals creien dur les virtuts salvadores del contacte amb sants cossos i —veritat sempre, o no, tal procedència— això s’estendria a piques beneiteres, a piques balneàries termals i curatives, i fins a algun estri d’elaboració alimentària. És clar que aquesta derivació semàntica no exclou les altres, sinó que se sumà, coincidint-hi, amb la dels qui només pensaven en la forma com s’havien bastit les piques de tenir oli, o de premsar-hi raïm o de picar-hi sal etc.

• Joan Coromines, entrada picar, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, pàg. 520-522