Joan Bosch 

A Elna, la paraula “arrencada” designa un tros de terra d’extensió petita, entre cinc-cents i mil metres quadrats, que el municipi arrenda molt barat a famílies de baixos recursos econòmics, amb la condició que tot el que s’hi cultivi sigui per al consum propi de la casa. Aquesta paraula, amb el sentit ben particular que li donen els il∙liberencs, no l’he trobada mai en cap diccionari. És, probablement, un localisme, però, a Elna, està tan arrelada al vocabulari de cada dia, que tothom la coneix i la fa servir a la seua guisa. Així doncs, si un dia passeu pels carrers estrets que s’enfilen cap a la catedral, potser sentireu un home vell que digui a la seua dona: « Me’n vai a l’arrencada a regar les tomates. Enguany, hi ha una secada que espanta! », o bé, si és més jove: « Je vais à l’arrencade arroser les tomates. Cette année, il y a une sècheresse épouvantable! ». Sigui com sigui, la paraula “arrencada” la trobareu a totes les salses, tant a la catalana com a la francesa, i estic segur que molt pocs dels meus conciutadans sabrien donar-ne una traducció francesa exacta! Poc importa. Aquesta arrencada, que abans, en temps de vaques magres, tenia com a funció principal l’alimentació de la família, ha esdevingut, avui, un lloc d’esbarjo on l’home estressat recerca el contacte directe amb la natura, i la dona, la satisfacció de produir ella mateixa unes hortalisses sense pesticides ni desherbants. Tothom hi penca amb alegria per tal de tenir fruites més gustoses i llegums més tendres que els que es poden comprar al supermercat. La família sencera s’hi reuneix, també, alguns caps de setmana per fer torrar cargols, costelles i botifarra, i menjar sense pressa a l’ombra d’una figuera o d’una parra. A l’entrada, hi ha una barraca de canyes o un casot de ciment on l’amo desa les eines amb un ordre impecable. Hom hi troba un fotimer de ginys i de trastos que l’agricultura mecanitzada actual rebutja: un parell de guants de cautxú que la dona utilitza per protegir-se les mans quan birba els sembrats, un davantal de tela gruixuda per no embrutar-se la roba, un rascle per treure la mala herba i airejar la terra dels cavallons, un punxó de fusta per replantar les airoles,¹ l’aixada o la fanga d’arrencar les patanes, les estisores de podar, unes puntales² per sostenir les branques baixes dels arbres fruiters massa carregats, un podall amb la pedra d’esmolar, una tampa³ de ferro per fer la taparada a l’embega⁴ i una cassa per poar-hi l’aigua i regar les flors del marge, etc… Parem aquí. L’enumeració exhaustiva de l’einam seria massa llarga i massa enfadosa. Si les arrencades estan tan ben equipades, és perquè, avui dia, conrear la terra s’ha convertit en un art de viure i de fer reviure les feines d’antany amb les eines del passat. Però aquest quadre bucòlic no és sempre tan idíl∙lic ni tan harmoniós com el que acabi de pintar. L’arrencada demana un cuidat i una disponibilitat permanents tot al llarg de l’any i pot crear tensions en el si d’una parella. Aquí sota, de manera humorística i caricaturesca, veurem que, desprès d’uns quants anys de vida comuna, els punts de vista poden divergir i donar lloc a escenes burlesques en les quals, el marit d’un costat, i la muller de l’altre, ens parlen de la relació carnal que tenen amb l’arrencada:

1 airoles: eroles – 2 puntales: puntals – 3 tampa: portella de ferro per a tapar una embega – 4 embega: reguerol fet a un hort per conduir l’aigua del rec fins als solcs

L’home:

                  I

«Massa feina a l’empresa!

N’estic embarbostit!                                  embarbostit: carregat

Al matí tinc peresa

de m’aixecar del llit.

Allí, tot m’incomoda,

però, a dos quarts de sis,

se m’espassa la goda,                                goda: mandra

i me fai fonedís:

me’n vai a l’arrencada,

al meu hort tan bonic,

a agafar una suada

i riure amb els amics.

                  II

Per’xò, quan fa una estona

que senti rembolar,                                    rembolar: escridassar

que vec la meua dona

a punt de rebentar,

quan ploren els mainatges

per un pet de través

o criden com salvatges

fins que en puguin pas més,

me’n vai a l’arrencada,

al meu jardí secret,

ni dona, ni mainada,

tot sol, som tranquil·let.

                  III

I si algú me demana:

“Me podes ajudar?”

Li dic que en tinc pas ganes!

Tinc un pèl a la mà!                                    tinc un pèl a la mà: sóc gandul

L’engegui a se fer fotre

tant hivern com estiu

i me’n vai a rebotre

a la vora del riu,

a la meua arrencada,

al meu verger manyac,

amb el rascle i l’aixada,

la picassa i el xorrac.                                  picassa: destral – xorrac: xerrac

                  IV

Sigui tard, sigui d’hora,

els dies de repòs,

me trobareu defora

vigilant el meu tros.

Assentat a la fresca,

pateixi pas calor

i me mengi una llesca

de pa i de cambajó,                                    cambajó: pernil

amb la meua arrencada,

bonica i somrient,

florida i perfumada

com el Jardí d’Edèn.

                  V

Al mig dels camps d’userda,                        userda: alfals

navega el meu veler.

Del pla i de la mar verda,

jo som el mariner.

Capità d’una barca,

pintada de vermell

que un dia serà l’arca

de Noè dels ocells.

Així, mon arrencada

tira cap endavant,

cara a la marinada,

sempre cara al llevant.»

La dona:

                  VI

«Coneixeu mon marit,

el rei de l’arrencada:

és el rei, millor dit,

de la berniclocada!                                    berniclocada: totxeria, ruqueria

Pensa fer de pagès,

viure de l’hortalissa.

Tot li va de través!

És un sagrat papissa!                                 papissa: mancat de destresa

Pobre tomany! És pas                                tomany: toix, curt d’enteniment

un astre és un desastre!

Ai quin mal homenàs,

li fotriï un emplastre!                                 emplastre: bufetada

                  VII

Ten pas mai re de bo                                  ten: té

amb això de l’oruga!                                   oruga: eruga

Ni préssec, ni meló,

ni bleda, ni lletuga.

Mireu-lo! Ressabat!                                     ressabat: renec que invoca el sàbat

Quin fotral de favassa!                               fotral, futral: molt alt, molt gros –

Cull carbassons granats                             favassa: imbècil i encantat

més grossos que carbasses!

Sembra un cavalló d’all

i arrenca pellerofes!

Pobret! Podrà pas mai

se guanyar les garrofes!

                  VIII

Com que enguany ha tingut

massa fruita madura,

a casa, m’ha calgut

fer pots de confitura.

Tot se feia malbé,

me vai trobar fotuda,

i me’ls ha calgut fer

sense cap bri d’ajuda.

Recremat! Quin gandul

prou se mereixeria

un cop de peu al cul!

Ja s’espavilaria!

                  IX

I si vas al seu hort,

te mana, per la paga,

que arrenquis manitort,                      manitort: morritort (lepidium campestre)

molls, blets i verdalaga!                       moll: blet moll, blet blanc (chenopodium album) –

L’esquena me fa mal                            blet: (amaranthus retroflexus) –

i estic pas per punyetes!                      verdalaga: verdolaga (portulaca oleracea)

Que me pagui el jornal,

tindrà les taules netes!                         taula: espai entre dues fileres d’arbres

Tinc un munt de treball                              

a cuidar la mainada.

Que se’n vagi al carall

amb la seua arrencada!

                  X

Trapi pas cap sentit                              trapi: trobo

a n’aqueixes rucades!

Crec que an el meu marit

li’n manca una llossada!                       li’n manca una llossada: no té el seny complert

Mes, quan vec que és urós,                 urós: feliç

se me’n va la malici.                              malici: malícia

Arriba amb unes flors

i me fa una carici.                                  carici: carícia

Què voleu de millor?

Se merei un diploma.                            merei: mereix

Jo, li fai un potó:                                     potó: petó

l’estimi, és el meu home!»

Joan Bosch, «L’arrencada», dins l’Almanac Català del Rosselló
(Perpinyà: Éd. du Castillet, 2008)