Jordi Soler, el «periodista orquestra», va morir a Girona el 13 de febrer del 2022 a 83 anys. Sovint a RodaMots hem reproduït algunes de les tires que dibuixava, primer a El Punt i després a El Punt Avui, perquè són molt acurades lingüísticament i anaven bé per il·lustrar els mots que enviem.

La primera vegada que vam reproduir una tira d’en Sísif va ser el 09/09/2004 amb el mot homologar:

https://rodamots.cat/escreix/tira-den-sisif-homologar/

Una tira titulada, profèticament, «Primera vegada». En vindrien moltes més!

 
Però la primera tira d’en Sísif que ens va robar el cor va ser aquesta altra, publicada el desembre del 2004, que vam aprofitar com a escreix del mot tocar (21/01/2019):

https://rodamots.cat/escreix/alli-baix-hi-ha-en-sam-tornant-la-a-tocar/

 
Aquesta va ser la segona (per il·lustrar el mot camal, 22/11/2004):

https://rodamots.cat/escreix/tira-den-sisif-camal/

 
I poc després vam dedicar tota una setmana a en Sísif i els seus raonaments surrealistes:

https://rodamots.cat/2005/?w=04
 

Aquí, un parell de tires amb l’home del sac (15/09/2005):

https://rodamots.cat/escreix/tires-den-sisif-amb-homes-del-sac/

…i un parell més amb llufes (19/12/2005):

https://rodamots.cat/escreix/volen-penjar-llufes-a-en-sisif/

 
Els refranys també apareixen (de vegades, desfigurats) a les tires d’en Sísif, com aquestes amb «No diguis blat…» (21/11/2008):

https://rodamots.cat/escreix/tires-den-sisif-no-diguis-blat/

 
   
El novembre del 2008, una altra setmana dedicada íntegrament a mots i expressions trets d’en Sísif i la seva vèrbola:

https://rodamots.cat/2008/?w=48

(Resposta del Jordi Soler a aquesta setmana: «Com diria un ninotaire francès, “Ça me flatte”. Saps una cosa? Hi ha qui obre el diari per la pàgina d’en Sísif per llegir-lo i emprenyar-se! Alors, ça me flatte encore plus!».)

Fins que, finalment, l’01/12/2008 el mot del dia va ser justament aquest:

https://rodamots.cat/sisif/

 
Altres moments memorables d’en Sísif:

Quan el furt surt curt

Ens faran saber que tenen tancs

En Sísif serà tan minso que ni ens adonarem de la seva presència

Ser o no ser cap de fava
 

Un dia del 2008 ens va enviar aquest missatge: «Pots fer saber als teus subscriptors que ja des de molt petit feia dibuixos a totes les superfícies blanques que m’arribaven a les mans. Quan estudiava batxiller, tenia el diccionari de llatí Spes, un tom gruixudíssim imprès, crec recordar, en paper bíblia. Doncs hi vaig dibuixar una pel·lícula, pàgina per pàgina, que es titulava, i d’això sí que me’n recordo bé, El Sonafo. Ara, no em preguntis de què anava, perquè només recordo la imatge d’un ós bru saltant una tanca, que ja em diràs què devia tenir a veure amb el títol. M’encanta la feina que fas, i que pensis en els meus senzills ninotets! Merci de tot cor!»

Per acabar, un parell d’entrevistes a Jordi Soler: la que li va fer Xevi Planas a El Punt, «Sóc un absurdòlatra», i una altra de Lluís Freixas Mascort a la Revista de Girona: «Jordi Soler, l’ànima renaixentista del periodisme».