«No ho sé, ciutadà Maximilien, de debò, no ho tinc clar», va dir Joseph-Ignace Guillotin. «Ja ho sé, que ha sigut idea meva, però potser ens ho haurÃem d’haver rumiat una mica més. O posar-la en un lloc una mica més discret, aquà ho veuran dones i criatures. I no sé si això educa gaire per a la ciutadania, la veritat.» Maximilien de Robespierre, al seu costat, no ho veia pas aixÃ. És més, li va recórrer tot el cos una mena de calfred d’excitació quan va veure brillar la fulla amb el reflex de sol. «Tranquil, amic, la teva idea passarà a la història. Llibertat, igualtat i fraternitat, recordes? Doncs aquesta mà quina ens fa a tots iguals. Fins ara els nobles eren decapitats a espasa, i els desgraciats, en canvi, havien de morir a la forca amb tot el patiment. Vet aquà el progrés, la modernitat, l’extensió dels drets del ciutadà . Morir a partir d’ara serà igual per a tots, els privilegis desapareixeran tan bon punt caigui la fulla.» Guillotin se’l va mirar de reüll, sorprès pel brillar d’ulls de Robespierre en acabar el seu parlament, que va cloure amb una frase que el va neguitejar: «Ara només cal trobar-li un nom».
Rudolf Ortega, Tinc més dubtes. El petit llibre del català correcte, 2 (Barcelona: La Magrana, 2010), pà g. 169
Torneu a guillotina
Comentaris recents
cara de pomes agres
Llegint el llibre Me'n record d'Emili Man...
babel
Balla amb Babel. Contra l'absolutisme lingüÃstic...
babel
Hi ha un llibre de Joan-LluÃs LluÃs que en parla...
anar lluny d’osques
Jo conec l'expressió "anar errat d'osques", feta ...
de trascantó
Diu @rodamots que de trascantó Ã...