Gaziel

13 de gener de 1951

Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.

No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i de viure, els gustos, els costums, la llengua, l’escala de valors col·lectius: la nostra Weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella.

Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai, fóra per als veritables espanyols –els castellans i castellanitzats– més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és per als catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d’aquí ve la tragèdia.

Tragèdia –per altra banda– només sentida autènticament, profundament, per una petitíssima minoria de catalans (un 5%? un 8%?), gent de cap poder econòmic, intel·lectuals la majoria, que sofreixen de tenir la sensibilitat necessària per a copsar el fet.

El altres catalans –la immensa majoria– només s’adonen esporàdicament que la tragèdia existeix, quan per atzar topen amb les manifestacions més vistents o grolleres de la dominació que pateixen, o quan proven –amb la política catalanista, per exemple– de treure-se-la del damunt. Generalment, però, no la veuen ni la senten. La major part dels catalans es miren els espanyols com una mena de gent forana, bon xic fantàstica i pintoresca –una mica com se’ls miren també els estrangers, però sense l’admiració que bona part d’aquestes tenen per lo calderoniano, que per a un català autèntic ve a ser una mena de quadratura del cercle, la cosa més incomprensible del món. I els fabricants i comerciants catalans – l’estament més fort de Catalunya, d’aquests Països Baixos que en podríem dir Països Rebaixats– pensen dels castellans una mica allò que Gil RobIes, aliat circumstancial de Lerroux, em deia una dia, parlant dels lerrouxistes: «Nosotros gobernando y ellos robando», però a la inversa: «Ellos gobernando y nosotros robando» –en el bon sentit de la paraula, s’entén.

I això no té solució. No n’ha tinguda mai, des del segle XV. El plet va replantejar-se modernament, ara fa uns 70 anys a l’escalf d’una sèrie de circumstàncies favorables; però fou justament en l’únic terreny on no pot, ni en somnis, tenir una solució: en el dels nacionalismes. Un tirà absolut, però intel·ligent, encara podria entendre i tractar bé Catalunya. Una Europa federada també podria tenir en compte i respectar la petita ànima en pena que és Catalunya, i deixar-la respirar espiritualment. Plantejat el plet a base dels pobles mateixos i dels seus instints i sentimentalismes és plantejar-lo en un carreró sense sortida. Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa!

Gaziel, Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62/Orbis, 1984), pàg. 179-180