1) En general, tot allò que es menja acompanyat de pa.

I per tot companatge portava mitja sardina salada i un bocinet de codonyat.

2) De manera específica, embotits, cuixot i formatge.

Jo, els dissabtes, no faig sopar. Mengem pa i companatge i au.

En el relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat «Més poc cervell que Miquel Malena» (2002), podem llegir:

¡Ai, si me’n recorde, del tio Carmelo Perill! Com si l’estiguera veent ara, sempre amb la mateixa cançoneta en la boca: «Xiquetes, tinc unes pomes que són de perill». «M’han dut un formatge que està de perill, menjar-se’l». «Aguarda’t, que si em véreu en cames crues, sabríeu quin perill d’home vos talla el companatge». Quin home més de la broma, ai, el tio Carmelo Perill.

I en la novel·la Temps de batuda (1991), d’Enric Valor, trobem:

Anaven molt bé per al cafè amb llet i, fins i tot, per al pa i companatge tan clàssic en la muntanya.

La paraula companatge, en aquesta segona accepció, és àmpliament usada en el migjorn valencià, encara que pràcticament desconeguda en la resta de terres de parla valenciana. És una bona alternativa a la paraula castellana fiambre, usada per una gran quantitat de valencians, paraula aquesta que ja era emprada pels nostres clàssics i que la podem trobar en el full 129 del Thesaurus puerilis d’Onofre Pou (Barcelona, 1580): “Fiambre Pro trimenta orum.”, però que de tota manera fóra convenient eradicar de la nostra llengua, almenys de la llengua culta, perquè és un vocable que, tant per la seua etimologia com per la seua morfologia, és completament castellà.

En valencià també es diu: 1) mescla 2) fiambre
La llengua estàndard sol emprar: 1) companatge 2) carn freda
En castellà es diu: 1) condumio, cundido 2) fiambre

• Eugeni S. Reig, Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008), pàg. 97-98