Un extravagant monòleg atribuït a Apel·les Mestres —Enredos de família— s’endinsa en el territori especulatiu de la família política. Un home s’enamora d’una viuda jove i el pare de l’enamorat s’encapritxa de la filla de la viuda. La cosa acaba en noces creuades, amb la subversió subsegüent dels graus de parentiu. Aquest és el delirant fragment en el qual Mestres analitza les enrevessades conseqüències del doble enllaç. L’he extret d’una versió que circulava en full volant pel circuit de teatre amateur:

Des del moment que em casava amb la mare i el meu pare amb la filla, el meu pare passava a ser fill meu i, naturalment, jo passava a ser pare del meu pare. Què resulta d’aquí? Com que el pare del nostre pare és el nostre avi, ara em trobo que jo sóc avi de mi mateix. Més encara: en ser jo el meu avi, i per tant el besavi del meu pare, el meu pare, a banda de ser fill meu, és també el meu besnét.

Ara bé; el meu pare ha tingut un fill. Aquest fill, en ser fill del meu pare és germà meu; però com que el meu pare, a més de fill meu és el meu besnét, resulta que jo sóc rebesavi del meu germà.

Alhora jo he tingut un altre fill. La meva dona li és mare; és, doncs, germà de la meva filla, o sigui dona del meu pare, i de passada és germà del meu pare. I com que el germà del meu pare m’és oncle, resulta que el meu fill és el meu oncle i que, per tant, jo sóc nebot del meu fill i cosí germà de mi mateix.

Però la cosa no acaba aquí: jo sóc sogre del meu pare, ja que s’ha casat amb la filla de la meva dona. Però, com que la meva dona està casada amb el fill del meu pare, el meu pare és sogre de la meva dona i naturalment és el meu sogre, tot i ser també el meu gendre. 

De manera que a força de ser-ho tot, ja no sé què sóc ni què deixo de ser, i el mateix ens passa a tots els de casa…

Màrius Serra, Verbàlia 2.0 (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 42

Mots relacionats amb el parentiu a CD1M