El nom de rabosa és el que sempre hem donat els valencians a aquest cànid, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. La primera constància escrita d’aquest vocable la tenim en els sermons de sant Vicent Ferrer. L’anomenem rabosa, precisament, pel rabo tan gran que té. La paraula rabo, àmpliament usada pels valencians, deriva del llatí «rapum» que significa ‘nap redó’. El mateix origen tenen, molt probablement, rabassa i rap. El fet que el mot rabo siga el que empra el castellà per a denominar la cua dels mamífers ha originat que se’l considere com un castellanisme inadmissible, però crec que caldria que repensàrem aquesta actitud. El vocable rabo, també usat en portugués, sembla que era comú a tots els parlars mossàrabs de la península Ibèrica i per tant també al que parlaven els mossàrabs valencians prejaumins. Probablement els valencians hem dit rabo des de temps immemorials. El fet que condemnem a la foguera de la inacceptabilitat determinats vocables genuïnament valencians com almorzar, caldo, mentira o rabo, pel simple fet que siguen idèntics als que empra el castellà, tan sols ens conduïx a empobrir i a despersonalitzar la nostra llengua. I açò és més greu encara des del moment que, per un altre costat, estem substituint en la llengua culta mots tradicionals valencians encara ben vius, com ara balafiar, baratar, batafaluga, endenyar o enfitar, per uns altres com dilapidar, canviar, anís, infectar o empatxar els quals, tot i que també valencians, són idèntics als seus equivalents castellans.

• Eugeni S. Reig, Valencià en perill d’extinció, 2a edició revisada i augmentada (2005)