Un far és una torre, construïda arran la costa, que porta en la seva part superior un llum potent per orientar la navegació. A l’edat mitjana el mot far o faró identificava una foguera que servia de senyal. És sinònim del que, també des d’aquelles èpoques passades, en català s’anomena alimara, mot manllevat de l’àrab. I és que, a inicis del segle XII, Mequinensa i Tortosa ja disposaven d’una xarxa de senyals òptics o alimares. Podien fer-se fars o alimares en qualsevol punt del territori, però la lògica geogràfica feia que s’aprofitessin els punts amb major visibilitat. Ara bé, si en aquests punts a més s’hi erigia una torre, s’incrementava la visibilitat respecte al seu entorn immediat. Aquestes defenses reberen diversos noms: els més usuals són talaies, torres de guaita o torres de moro (no pas perquè estiguessin construïdes per ells, sinó perquè estaven construïdes per a ells). Les seves funcions eren múltiples: vigilar perquè no desembarqués ningú, persona o animal, que portés alguna malaltia contagiosa; avisar de l’arribada i partida d’embarcacions, o de naufragis; informar de possibles malvestats naturals, com ara temporals i naufragis. Però la seva funció principal, sobretot, era tocar a rebat —el toc de moros— contra els enemics arribats per la mar. En català, fins ben entrat el segle XX, per referir-se als fars parlaven de llanterna o fanal.

[…] El primer far de què tenim notícia certa és el d’Alexandria. És el més famós de la història. El far era situat a l’illa de Pharos, just davant de la ciutat d’Alexandria, i d’aquí deriva el nom far.

Els fars de Catalunya. De nord a sud per la costa (Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2010)