Jesús és una interjecció que pot expressar admiració, por, impaciència… També és un auguri que es diu quan algú esternuda. Segons Roger Costa Solé, hi ha com a mínim quatre teories entorn de l’origen d’aquest auguri. La primera diu que, durant l’epidèmia de pesta de l’any 591, ocorreguda a Roma, els malalts es morien esternudant. Aleshores es va estendre el costum d’invocar la divinitat amb una frase del tipus «Que Déu et beneeixi!», la qual va acabar reduint-se a «Jesús!».

La segona explicació és que van ser els àrabs els qui van iniciar aquest costum, per motius semblants, a les regions conquerides de l’Àfrica.

La tercera teoria atribueix l’auguri al metge i filòsof Avicenna (980-1037). Deia que un dels símptomes que anunciaven la verola és un esternut continuat i per això va demanar a Déu que l’ajudés a frenar la malaltia.

La quarta teoria és la més estesa: en fer un esternut, es treu del cos un dimoni que s’hi ha ficat, de manera que l’expressió és una mena d’exorcisme. Hi ha altres variants d’aquesta teoria. Per exemple, en esternudar, es té por que s’escapi l’esperit eteri que tenim dins del cap… i per evitar-ho s’invoca Deú fill. O bé que, en esternudar, com que hem d’obrir la boca, la invocació vol foragitar l’intent d’entrar-hi que pugui fer qualsevol dimoni.

En un dir Jesús vol dir ‘molt de pressa’, ‘en un moment’. Aquest jesús té a veure, esclar, amb l’auguri que es diu quan algú esternuda.

David Paloma, Personatges convertits en paraules (Barcelona: Barcanova, 2015)