Conxa Forteza

La primavera d’hivern o tardor venia marcada per l’aroma de les castanyes torrades, les anades a cercar esclata-sangs, el gust àcid dels codonys, la vermellor de les magranes, la música i els bunyols del dia de les Verges, la dolçor dels panellets de Tots Sants i la cera del dia dels Morts.

Començaven els primers freds i el Born lluïa una estora daurada que cruixia davall peus d’infants calçats amb sabates «Gorila» i que, els dies de pluja, feien llenegar les «katiuskas». 

Actualment és impossible veure una castanyera així com pertoca. Als qui hem conegut aquelles dones embolicades amb mantons de llana, mocador al cap i dits plens de sedes mos fa riure veure les castanyeres d’ara venent castanyes en màniga curta.

Fins i tot el temps pareix que s’ha volgut afegir als grans canvis experimentats dins la societat i s’ha capgirat. Abans cada estació estava ben definida. Arribarà un moment que haurem de consultar el calendari per sebre quina època de l’any mos trobam.

El mes d’octubre se celebra el dia de les Verges. Abans era festa sonada. Previ permís del Govern Civil, a cada cap de cantó et trobaves amb colles de jovençans que, armats de guitarres i guitarrons, i els més desposseïts tocant una simple harmònica o rascant amb entusiasme botelles de palo Túnel o d’anís del Mono, feien sonar la seva tonada particular. Qualsevol instrument era bo per armar gresca i anar a fer serenates a ca les al·lotes que festejaven o pretenien. Hi havia una al·lota del carrer de les Monges que tenia un concert de luxe: el seu enamorat, n’Antonio, era vocalista de la sala de festes Titos i cada any els balcons estaven estibats de gent per sentir-lo cantar de franc acompanyat de mitja orquestra. N’hi havia que se vestien de gala i tot, i les mambelletes omplien el carrer. 

Acabada la música, els joves eren convidats a pujar a les cases a brufar amb bunyols i moscatell. Després de diverses convidades, solien anar ben contents i, de matinada, molts d’ells acabaven al barri xino a fer serenates que no sempre eren ben rebudes i més d’un en sortia escaldat.

A certs barris, com Sa Calatrava i Sa Gerreria, hi havia sovint escàndols. Colles de bergants aprofitaven que hi havia al·lotes a les quals havien posat la llengua damunt i, per fer-ne befa, anaven a tocar davall els seus balcons. El pare o els germans sortien al balcó emprenyats i els obsequiaven amb una bona pixarada o els abocaven el contengut, no massa llatí, d’orinals a vessar.

El poble, sempre savi, feia la seva pròpia interpretació del dia de les Verges i així glossava:

Avui, per anar pel món,
s’ha de mester molta testa.
Quantes n’hi ha que fan festa
per les verges, i no ho són!

Conxa Forteza, Històries del carrer (Palma: Amics dels Arxius de Mallorca, 2006), pàg. 36-37