casup

En la narració curta «Claudina va a estisorar», dins Narracions alacantines de muntanya i voramar, de l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra trobem:

De la darrera caseta del solitari trajecte, un casup humil i mig desfet que habitava un subjecte no gaire sa del cap, Miquel de Mullador, tragueren els xicons un botijó d’aigua d’aljub per si algú es portava el berenar.

En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, podem llegir:

La primera de les morts que van convertir aquell any 1969 en un any atziac i sinistre va ser un suïcidi: un home es va penjar prop del casup de Benet el gitano.

casupa

En la rondalla «Les velletes de la Penya Roja», d’Enric Valor, trobem:

És clar, això és el que volia Margarida. Ella va guiar el príncep i el seu petit seguici al davant de la casupa.

I en la mateixa rondalla, una mica més avant:

Llavors, davant la miserable casupa, en un matí alegre de sol, que fonia la neu per totes les solanes, s’organitzà el sorollós seguici […].

casupet

En Matèria de Bretanya, de Carmelina Sànchez Cutillas trobem:

I quan havien llevat les pedres del rossolar i començava a eixir una terra com si fos sorra, sembraven el bancal i enllestien la caseta amb canyissos i floques de xiprer i era com una barraca o com un casupet.

casupeta

En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, llegim:

Simó el borratxo vivia de llogat en una casupeta, fosca i inhabitable, a l’extrem de ponent de les Eretes.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant:

Escolliren aquest emplaçament perquè era la casa que estava situada més a meitat del carrer, equidistant dels dos caps que eren ca Pixera i la casupeta de Simó el borratxo.

Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), entrada casup, pàg. 172