Mentre hi hagi brasa hi haurà caliu per escalivar patates i pebrots, tal com el poble català demostra diumenge rere diumenge, abraonant-se amb entusiasme sobre esplanades i restaurants de tot pelatge. Ara, el que costa de mantenir és el caliu metafòric: el que ens fa glatir pel company o la companya, el que fa que tot el camp sigui un clam o el que ens empeny a capbussar-nos en un local on el jovent sua la cansalada com si realment s’hi volgués rostir la pebrotera.
«Però’l públic anava al teatre, y de mica en mica prenia aires de negoci brillant lo que va trobar sos origens en el petit caliu d’uns quants trempats a la faisó dels temps» (Adrià Gual, Les orientacions, 1911).
Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: La butxaca, 2009)
A Alcoi he sentit moltes voltes que, quan algú canvia fàcilment d’humor (és una mica llunàtic) la gent diu d’ell: pareix el tio Caliu: ja plora, ja riu.
Déu sap qui era el tio Caliu. Potser no era ningú, només un redolí.
—Eugeni S. Reig
Torneu a caliu
Comentaris recents
capellà
Enric Gomà explica aquí el perquè dels capellan...
capellà
Sempre m'ha fet gràcia que dels esquitxos de ...
rector
"Regent" també sembla un mot emparentat amb el d'...
mossèn
La paraula mossèn la remeteu al ...
l’amo
El Louis Juanchich conreava quasi bé 4 ha de terr...