Mentre hi hagi brasa hi haurà caliu per escalivar patates i pebrots, tal com el poble català demostra diumenge rere diumenge, abraonant-se amb entusiasme sobre esplanades i restaurants de tot pelatge. Ara, el que costa de mantenir és el caliu metafòric: el que ens fa glatir pel company o la companya, el que fa que tot el camp sigui un clam o el que ens empeny a capbussar-nos en un local on el jovent sua la cansalada com si realment s’hi volgués rostir la pebrotera.

«Però’l públic anava al teatre, y de mica en mica prenia aires de negoci brillant lo que va trobar sos origens en el petit caliu d’uns quants trempats a la faisó dels temps» (Adrià Gual, Les orientacions, 1911).

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: La butxaca, 2009)

• • •
A Alcoi he sentit moltes voltes que, quan algú canvia fàcilment d’humor (és una mica llunàtic) la gent diu d’ell: pareix el tio Caliu: ja plora, ja riu.
   Déu sap qui era el tio Caliu. Potser no era ningú, només un redolí.
—Eugeni S. Reig

Torneu a caliu