Avel·lí Artís-Gener “Tísner”

A M-A Rius S’erra

Jo sóc d’aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor. Encara que faci vent, la mampara m’empara. Me la va fer un bon fuster, un d’aquells experts que us fa un armari, us serra un tauló, i tot ho enllesteix amb una facilitat calcada.

Aquell poeta, excitat per la ciutat, se’n va anar al camp. Calia posar atenció a la tensió. Va viure uns dies en una masia i se’n va tornar a Barcelona desolat. A les cinc del matí l’havien despertat els crits de: «La vaca ha vedellat! La vaca ha vedellat!», i va pensar que si per un badall feien tot aquell mullader de crits i renou, què no hauria passat si el bòvid hagués esternudat o hagués sofert un excessiu accés de tos.

Aquest estiu passat he romàs gairebé íntegrament a Barcelona. Solament vaig anar a Girona a un recital d’en Celdoni Fonoll. El meu amic va dir versos diversos. El van aplaudir amb entusiasme, però l’ovació va ser cosa de no res quan va aparèixer una bella —que no pas vella— danesa turista naturista. Va pujar a l’escenari nua i al públic li va caure la bava.

La susdita danesa cantava en anglès i va demanar a en Joan Garrobé si no la podia acompanyar en el sentiment. En Joan va rascar harmònicament les tres cordes les tres descordes, mentre la noia cantava Begin the beguine  i I scream ice cream, fent una lleugera imitació de la llunyana Annie Cordy. En acabat l’espectacle la noia nua es va passejar entre el públic, el qual la va acollir amb cants d’anar a collir acants. I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven.

Vaig veure televisió al vestíbul de l’hotel on m’allotjava. Feien una pel·lícula en la qual hi havia una escapada de cèrvols aterrits. La meva companya va observar un singular detall i me’l va recalcar:

—La bèstia que comanda l’escapada és capada.

Era, en efecte, un cèrvid que havia pertangut a una col·lecció zoològica i l’havien castrat per culpa de la seva impetuositat sexual. «Per tal que sigui fidel al ramat el castro», va dir el director del zoo. I aleshores es va adonar que, sense voler, feia política internacional: s’estava ficant amb el comandant Fidel Castro, a qui no cal carregar de vans epítets. Al Comandant no el tragueu de la seva capsa d’havans d’abans.

La cambra de bany de l’hotel era minúscula i la meva còrpora amb prou feines si hi cabia. Si volia obrar obrant de bona fe, m’havia d’encongir llastimosament i fer la deposició en la forçada posició.

—Si ens quedéssim a viure a Girona —va dir la meva companya—, caldria que trobéssim un apartament que em fes dir, mal que fos a part, amén.

Publicat originalment a Presència, 20 d’octubre de 1991