Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt

APÒLEG   Tipus de narració, en vers o en prosa, de llenguatge senzill, l’objectiu de la qual consisteix a deduir una conseqüència moral o didàctica fent servir les figures d’esperits, déus, animals, plantes i altres objectes inanimats. Se sol confondre amb la faula, però l’apòleg s’insereix dins d’un conjunt més ampli, i el seu valor acostuma a ser més didàctic que narratiu. L’apòleg té relació amb l’al·legoria, el bestiari, l’exemplum, la ficció de persones, la paràbola i la personificació o prosopopeia.

 * * *

FAULA   És la narració en vers o en prosa, generalment breu, on intervenen animals que representen condicions humanes, i que té per finalitat un ensenyament moral a través de fets fantàstics que palesen els vicis i les virtuts. És, doncs, una varietat de l’al·legoria, la paràbola i l’apòleg, essent els límits amb aquest darrer força imprecisos. Normalment predomina en la faula l’aspecte narratiu sobre el moralitzador. La faula també és anàloga a la personificació, la prosopopeia i la ficció de persones. En aquest aspecte, i des d’Isop, la faula ha estat emprada en totes les literatures (bestiaris). Pel que fa a les nostres lletres, cal esmentar que amb el nom d’Isopets es designen les col·leccions de faules, no necessàriament d’Isop, aparegudes a partir del segle XVI. La diferència entre la faula i la història rau en què la primera no és vertadera ni versemblant.

 * * *

AL·LEGORIA   Podem considerar l’al·legoria com una metàfora continuada que desenvolupa una imatge complexa o una successió d’imatges per mitjà de les quals s’expressen dos sentits: un de directe o literal, i un altre de figurat, tots dos complets. L’al·legoria és al pensament allò que la metàfora és a la paraula aïllada. La relació d’una a l’altra és quantitativa.

El llenguatge al·legòric és eminentment simbòlic, i també utilitza la personificació. Es diferencia de la metàfora en el desenrotllament, més extens, i pot abastar tota una obra literària. La seva finalitat no sempre és estètica, sinó que sovint amaga una intenció didàctica o moral, com per exemple l’ensenhamen, gènere poètic trobadoresc que, de vegades, es presenta en forma d’al·legoria. Trobem exemples d’al·legories a les literatures primitives, a la Bíblia i també en obres de l’Edat Mitjana (el Roman de la Rose, la Divina Comèdia de Dante…) i del Barroc (Actes Sacramentals). Ramon Llull tanca la cinquena part de l’Arbre de filosofia d’amor amb una al·legoria influïda per la lectura del Roman de la Rose. 

Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder
i Joan Oriol i Giralt (Barcelona: Llibres de l’Índex, 1996)