Antoni Llull Martí

La Candelera és la festa de la Purificació de la Mare de Déu, o de la seva Presentació al temple, ritus al qual les dones jueves que havien donat a llum havien de sotmetre’s quaranta dies després del part. Per commemorar aquest fet, en temps antic era costum a moltes esglésies fer una processó amb candeles i deixar-les després als peus de la imatge que representava la Verge Maria en el dia de l’acompliment d’aquella obligació de l’antiga Llei. El nom de la festa era en llatí, Festum Candelarum, ‘festa de les candeles’, adaptat amb lleugeres variacions a moltes de les llengües modernes. En el món anglosaxó aquesta festa, anomenada Candlemas, és pràcticament desconeguda, però en diversos llocs de les Filipines, on l’anglès és llengua oficial des que aquelles illes deixaren d’esser colònia espanyola, se celebra amb el nom de Our Lady of Candles, ‘Nostra Senyora de les Candeles’, nom coincident amb el portuguès Nossa Senhora das Candeias, però el nom més popular als països mediterranis és Candelera (en català i en castellà), Candelaria en castellà (quasi igual al portuguès Candelária); Candelara i Candelora en italià, i la Chandeleur en francès.

El dia en què s’esdevé aquesta festa, el 2 de febrer, és tingut per un temps propici per a una previsió meteorològica de caràcter popular: Si la Candelera plora (és a dir, si plou), l’hivern és a fora i si la Candelera riu (fa sol), lluny és s’estiu, però alguns diuen que tant si plora com si riu, lluny és s’estiu. També una dita castellana dóna a entendre que l’estiu és enfora, però amb altres mots: de la Candelera, cinco meses a la era. La citada en primer lloc té equivalents en altres llengües: está a Candelária a chorar, está o inverno a passsar; está a Candelária a rir, está o inverno para vir, diuen a Portugal, o sigui, que «si riu, l’hivern encara ha de venir», i a Itàlia que per la Candelora, o che névichi o che plora, dall’inverno siamo fuora; se gli é sole o solicello, siamo ancora a mezzo il verno, és a dir, ‘per la Candelera, si neva o si plora de l’hivern som a defora, i si fa sol o solellet, estam encara a mig hivern’, i en francès que á la Chandeleur, l’hiver se meurt ou prend vigueur ‘per la Candelera, l’hivern es mor o pren força’.

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules. Defensa de la llengua,
etimologia, història, curiositats (Palma: Documenta Balear, 2009)

La Candelera

 
Josep Pla

 
La festa de la Candelera, que ha perdut molt o pràcticament ja no es fa, va lligada, en aquest país, a un refrany meteorològic rimat, com tants refranys, que diu el que segueix:

Per la Candelera,
si no la fa davant
la fa darrere.

Les persones que viuen a ciutat trobaran probablement que aquestes paraules són òbvies, mediocres i vulgars. En el procés de la meteorologia ja se sap que, si les coses desagradables no succeeixen abans d’una determinada data, passen després. Ara: en el sistema de parlar tan vagarós i graciós dels pagesos, l’observació rimada té el pes i la gravetat de la realitat viva, perquè assenyala una peremptorietat. Si el mes de gener, meteorològicament, ha estat benigne i s’ha produït l’oasi hivernal que és anomenat les minves de gener —creença absurda perquè les minves de gener no tenen res a veure amb la terra, sinó amb el mar—, si les temperatures de gener han estat benignes i les collites d’hivern i de primavera s’han avançat molt, perquè la il·lusió de les plantes, que ara són les de gra d’aresta, els pèsols i les faves, és d’anar molt de pressa, fins a arribar a la presència temerària, pot arribar un moment en què es produeixi inevitablement el desastre. La il·lusió de les plantes és de fer acte de presència; si el temps els és favorable alcen el cap, el verd de les seves fulles es torna una meravella, la seva minúscula irrisorietat sembla desafiar la cúpula del cel. Però amb això apareix la meitat de l’hivern, la diada de la Candelera, i llavors poden produir-se estralls agraris considerables: baixes de temperatura, vents glaçats, situacions, per a la seva vida, nefastes. La seva creixença prematura les ha excessivament exposades. I llavors les que no moren es deterioren i retornen al ritme climàtic normal. I és llavors que els pagesos diuen que el desastre, si no es produeix abans de la Candelera, es produeix després d’aquest dia tan assenyalat.

En el calendari gregorià que ens regeix, les estacions tenen —grosso modo— noranta dies. L’hivern comença el vint-i-u de desembre i acaba el vint-i-u de març. El vint-i-u de desembre és el solstici d’hivern i el vint-i-u de març és l’equinocci de primavera. La meitat de noranta són quaranta-cinc, de manera que la meitat de l’estació hivernal s’escau el cinc de febrer. La Candelera, que és una festa religiosa fixa, es produeix el dia dos de febrer, o sigui en la meitat (aproximadament) de l’hivern. No és exactament la meitat matemàtica, perquè el calendari —i per això és tan graciós— no és automàtic. La Candelera es produeix tres dies justos abans de la meitat. És exacte. Si el gener ha tingut, doncs, una certa benignitat, per la Candelera apareix un dels moments més perillosos i més incerts de l’estació. És en aquesta etapa que la diada ha estat col·locada. I d’aquí prové el refrany agrari que hem citat.

En el santoral, la festa de la Candelera és destinada a recordar la Purificació de la Verge Maria. El ritu de la purificació de les dones després del part és un vell ritu de la religió judaica incrustat en la religió cristiana des de molts i molts segles i que s’hi ha mantingut des de temps arcaics. En la Torà hebraica, la purificació de la dona després del part era una humiliació que es resolia pagant. La mare presentava el fill davant l’arca i l’altar i feia una determinada ofrena, després de la qual quedava purificada. L’ofrena consistia en dos colomins per als pobres i una determinada quantitat de diner que el rabí de la sinagoga rebia amb un ritu determinat. La Verge Maria era jueva, com era jueu el seu fill, nostre Senyor Jesucrist, i se sotmeté al ritu de la purificació del sistema religiós hebraic. El pare Croisset, el cèlebre jesuïta francès autor de «L’Any Cristià», obra immensa i d’un gran interès i que traduí al castellà el no menys cèlebre jesuïta castellà J. Francisco de Isla, escriví, comentant l’esdeveniment que celebra la diada, que la Verge Maria, a pesar d’haver concebut sense pecat original, volgué fer com les altres dones: purificar-se, humiliar-se i pagar el rescat: els colomins i cinc monedes en circulació en l’espai de Palestina. El pare Croisset, S. J., escriu: «Ocultà profundament la seva glòria, no volent semblar el que realment era; manifestà la seva humilitat aparençant el que no era vertaderament: era mare de Déu i semblà que no era més que la mare d’un simple home; era la més pura de totes les verges i es deixà veure com si no fos més que una dona com les altres». Partint d’aquesta humilitat, el jesuïta fa unes consideracions molt encertades: «Tots volem semblar el que no som, i no podem sofrir, a causa del nostre orgull, de semblar el que realment som. Fins al peu dels sagrats altars, hi portem l’ambició, el fast i la profanitat. ¿Quina altra cosa volen dir aquests orgullosos senyals de distinció de què com en cap altra part ens mostrem tan gelosos en el temple? Enfront de tot això, ens aclapara, ens obsessiona, la profunda humilitat de la Verge Santíssima».

La història de la festa és molt antiga. Hi ha notícies inqüestionables segons les quals és anterior a l’emperador Justinià. El qui després fou papa i sant, sant Gelasi, que dirigí l’Església trenta anys abans que Justinià fos emperador, la instituí per desterrar les lupercals del paganisme, o sigui les purificacions paganes. Llavors es produïren les candeles per celebrar la Purificació cristiana i destinades a esborrar, amb aquests misteris, les profanacions del paganisme d’aquells temps, profanacions que es feien portant atxes enceses pels voltants dels temples on es perpetraven cerimònies obscenes que eren anomenades lustracions. Les candeles contribuïren a la decadència del món antic.

Ara la festa del dos de febrer ha anat molt de baixa i la Candelera és un dia com un altre. De tota manera, i fins on arriba la meva memòria, el record que en tinc és prou precís. Era gairebé una festa de precepte i anava molta gent a l’ofici. Solia fer molt de fred. El matí solia ser lívid. La gent, abrigada, arronsada, passava pels carrers, anant a l’església, empaquetada com paquets obscurs, portant una candela a la mà, exhalant el vapor blanc del fred per la boca i el nas. Llavors la gent vestia més obscurament que avui i les seves formes semblaven més pesades. Els cavalls de les tartanes i dels carros emetien, per la cara, el vapor blanc a raig. La bafarada que sortia dels nassos dels animals era realment impressionant, però el curiós era que no feia soroll, a diferència del vapor de les màquines de tren quan bufaven.

L’entrada a l’església, plena de feligresos, era impressionant. Al fons de la volta, l’altar major, que era d’un barroc en moviment agitat, estava il·luminat amb centenars de flames de ciris, de candeles, d’espelmes, de candeletes que cremaven. La cera era llisa, de vegades molt arrissada, amb uns rínxols tan prodigiosos com dolços de confiteria. Les espelmes eren blanques, i les candeles, dels colors més diversos i variats, com els ingenus colors dels llapis de les criatures. Les més boniques eren de color de rosa, del mateix color de rosa de les polvoreres que portaven les senyoretes o com delicioses lligacames; n’hi havia també de verdes, del mateix color dels espàrrecs de marge primerencs, i n’hi havia també de grogues, però no pas d’un groc tètric i cadavèric, com solien ser de vegades els ciris dels funerals, sinó d’un groc viu i substanciós, com el de la crema alegre i casolana. Era una féerie prodigiosa, inoblidable. El gran retaule de l’altar major, amb els macips de cara d’esclau ferotge que el mantenien per la base; les figures dels grans personatges teologals que n’ocupaven els pisos superposats, tots coronats per la figura del Pare Etern, que ocupava el lloc més alt, el gran vell de grans barbes blanques, de mirada enèrgica però comprensiva; el gran retaule, amb les seves anfractuositats visibles o obscures, semblava, amb el cop de llum de la cera que cremava, una immensa plata de relleno incendiada, una plata on el suc era la llum, i les pomes, les figures esculpides que l’emplenaven. De vegades, les candeletes de color de rosa llançaven unes guspires rosades i semblaven minúscules ballarines esbojarrades que llançaven corpuscles de llum com puntes d’agulla i es fonien en l’espai. Les flames de la cera es barrejaven formant una gran taca de llum líquida, i l’altar era un prodigi. La gran taca obscuria, agrisava els vidres de colors del rosetó de la façana. Llavors, la vida vilatana era més obscura que en els dies presents, però per la Candelera la profusió lluminosa era tan esplendent, que el senyor rector solia dir que fins els federals hi anaven a veure-ho. A l’església, hi feia fred. Els feligresos es mantenien amb l’abric posat i la bufanda— només les gorres havien desaparegut—, però no crec que ningú tingués fred, perquè la sensació dominant era la visual, i totes les altres eren secundàries. La llum imantava els ulls amb una força extraordinària. Per les converses que recordo, la gent no tenia cap idea de la Purificació de la Verge: la litúrgia eren els ciris i les candeles, la llum de l’altar. La meravella de la llum en l’hivern glaçat. Llavors l’Església, la vida de l’Església, emplenava tot l’àmbit situat al marge de la vida del treball o habitual. Emplenava els buits de l’existència de molta gent. Avui, tot això ha passat avall, però no podria pas dir que s’hi hagi guanyat gaire. Però l’ofici també s’acabava, i arribava el moment de sortir de l’església i posar-se la gorra. A la porta, la llum de l’altar s’havia esvaït i havia estat substituïda per la visió habitual: l’hivern inodor i coent, els paquets humans, obscurs, que passaven pel carrer, els fums blancs dels nassos dels cavalls, el color lívid del dia dos de febrer.

Josep Pla, Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 64-69