Amadeu Vidal i Bonafont
Aquest hivern serà l’últim, asseveren,
d’unes tardors ençà, els nous besavis.
Ho creuen de debò, i endrecen el pis
per deixar-lo impecable. Resignats, solidaris,
neguitosos com l’ocell que ha d’enllestir el niu
abans de la posta, ordenen armaris i calaixeres,
destrueixen paperassa que ens faria nosa.
Però no acaben mai. I s’atabalen.
Aquest hivern serà l’últim, repeteixen
com un baix continu que ressona a taula.
I cada any se’ls acompleix l’esperança
d’equivocar-se en el fúnebre pronòstic.
Viure així és una travessa commovedora,
me n’adono en veure’ls abstrets, vora teu,
devorant els cacauets del pica-pica, els canelons,
el tortell de Reis, la fava que s’empassen
novament per darrera vegada. Em captiva
veure’ls mirar-te com si l’escena no fos real,
com si suressin fora del temps, espectrals,
barrejant les coses noves que tu aprens
amb allò que ells retroben i obliden a l’acte.
Amadeu Vidal i Bonafont, Juny (Lleida: Pagès, 2012), pàg. 45
Comentaris recents
mestre de cases
No descarteu que no estigui relacionada amb l'expr...
mestre de cases
Segons Trinidad Escudero Alcamí, que ha estudiat ...
mestre de cases
... allò semblava un sarau de dàlies. ???...
mestre de cases
—Espavila’t, perquè aquest ...
paret seca
I quan plou a Mallorca com en diuen de la pedra en...