Amadeu Vidal i Bonafont
Aquest hivern serà l’últim, asseveren,
d’unes tardors ençà, els nous besavis.
Ho creuen de debò, i endrecen el pis
per deixar-lo impecable. Resignats, solidaris,
neguitosos com l’ocell que ha d’enllestir el niu
abans de la posta, ordenen armaris i calaixeres,
destrueixen paperassa que ens faria nosa.
Però no acaben mai. I s’atabalen.
Aquest hivern serà l’últim, repeteixen
com un baix continu que ressona a taula.
I cada any se’ls acompleix l’esperança
d’equivocar-se en el fúnebre pronòstic.
Viure així és una travessa commovedora,
me n’adono en veure’ls abstrets, vora teu,
devorant els cacauets del pica-pica, els canelons,
el tortell de Reis, la fava que s’empassen
novament per darrera vegada. Em captiva
veure’ls mirar-te com si l’escena no fos real,
com si suressin fora del temps, espectrals,
barrejant les coses noves que tu aprens
amb allò que ells retroben i obliden a l’acte.
Amadeu Vidal i Bonafont, Juny (Lleida: Pagès, 2012), pàg. 45
Comentaris recents
quin mal és?
La mare deia: sempre s'ha de ser emmascara...
esmarrit -ida
Home, sí, són germans, no? Poder la diferència ...
esmarrit -ida
Hi ha alguna relació amb el mot italià smarri...
fer malícia una cosa
Nosaltres diem MALÍCCIA, i així...
fer l’esqueta
fer la llesca https://rodamots.cat/fer-la-llesca/...