Els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir els canons, fins els trobava a faltar. Ara, en aquest carrer de Bellver on m’estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l’aigua que es vessa contínuament a la font.

Joan Sales, 16 de març de 1937, Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007 [1976]), pàg. 183

Com que era un dia especial, van treure els licors i una ampolla de xampany francès. Al plat t’esperava un paquetet amb un llaç de setí. En el moment del brindis, el teu avi es va alçar solemne i va anunciar:
   —Per fi ha arribat l’hora de tenir un nou Jaume al peu del canó.
   Tot seguit va deixar la copa de cristall damunt la taula i va morir amb cura de no trencar res. Sempre havia fet el que tocava i quan tocava. El dring de les copes se li va barrejar amb el cor celestial. Mentre l’oncle atenia el vell, tu vas desembolicar el paquet. Hi vas trobar les claus de la botiga i una nota amb la lletra del ja difunt: «Fes-ne l’ús que pertoca a un bon Jaume Reixard». Tot havia anat bé: el fundador de la nissaga podia descansar en pau.

Ada Castells, Tota la vida (Barcelona: Empúries, 2005), pàg. 16