A l’entrevista diu que acaba d’arribar de Nova York, que hi ha estat sis mesos fent classes de teoria literària a la universitat, i que en aquella ciutat s’ha sentit molt a gust, tot i que les imatges van més ràpid que els seus pensaments, perquè ella paeix a poc a poc, no es precipita, pensa, reflexiona, dóna voltes a les coses i intenta frenar el ritme exterior i acoblar-lo al seu ritme interior, que creu que és el que ha de regir la seva vida. Tots hauríem d’intentar que la nostra vida ballés al ritme de la nostra música interior; suposo que això és la maduresa.

, L’aeroplà del Raval (Barcelona: Labreu, 2006)

La il·lusió occitana, d’August Rafanell, narra el pensament que tendia a situar la llengua catalana com una variant de la llengua d’Oc o provençal. Filòlegs i escriptors hi van donar voltes durant més de mig segle: els escriptors, amb la «il·lusió» de tenir un «espai» enorme de lectors: des de Múrcia fins a mitja França; «prescindint», ni que fos «metodològicament», de la dura «realitat» de dos estats que tenien molt clar on anaven, i que hi anaven amb tota la maquinària desplegada.

«La il·lusió occitana» (Avui, 1 de març del 2007)