Les víctimes-botxins, les monges, t’havien educat per a la resignació. El ressentiment és la primera deu que et duu al riu de les paraules. O juguem totes les cartes de la baralla o no en juguem cap. I l’escriptora comença a manipular el propi ressentiment, baixa a l’infern perquè cerca la pau.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 52

És a dir, com podrem collir el fruit dels artistes si una allau d’oblit els sepulta quan comencen amb prou feines a respirar? Aquesta forma soterrada d’extermini inconscient o voluntari que s’ha instal·lat per tot arreu s’aferrissa particularment al panorama cultural del nostre país, tenallat, a més, per una inèrcia desertitzadora, la deu de la qual s’ha de cercar en el sotabosc de la nostra societat, on és possible que perduri ben enquistada la nefasta proclama d’Unamuno: «¡Que inventen ellos!» I és que una mandra persistent fa que col·lectivament anem sempre a la mercè del que dicten els altres, acríticament i passiva.

Antoni Llena, «La fatiga de no existir» (Avui, 12 de març del 2005)