—Vostés ja ho deuen saber, senyoretes; però, ara quan el vegen, se’n faran creus, del xiquet tan bonic que tenim.
   —Sí, Manel, sí. Ja ens ho ha dit el tio Salvador, que teniu una criatura.
   Contestaren elles sense dissimular la seua indiferència. Que despagat que es degué quedar, el pobre. «Deu ser que estan cansades del viatge», va haver de pensar per no fer-se de mala sang.

Joan Olivares, Dies de verema (Alzira: Bromera, 1998)

—Xe, res —va escudellar Martí Mora, mig desmenjat, a l’encuriosit veïnatge—, que tenia estalviats quatre gallets i m’han posat l’oportunitat als morros. Perquè, jo, clar, comprar un cotxe complet no puc pagar-lo en l’acte. Així és que primer he comprat la carrosseria i les rodes, i, quan podré, que qui me l’ha venut m’ha dit que té espera, compraré el motor, tot sencer o a peces…
   En aclarir-se l’afer, tothom va anar desfent el rogle ràpidament i tornant-se’n cap a casa, decebuts i despagats. Mentrimentre, tot a cau d’orella, mig burletes mig desencisats, s’ho comentaven, unànimes: «Redell, i quin bolet! Tot això era? Però, anem a vore: què és un cotxe sense motor? Eh? Què és? Eu, això: no res: un cos sense ànima»…

Toni Cucarella, Els camps dels vençuts (Barcelona: Columna, 2002)