[28.03.1959]  Els literats acostumen a tenir un concepte molt elevat de la literatura —cosa bastant lògica, d’altra banda—: creuen que escriure és una tasca gairebé augusta, i, en conseqüència, tothom tendeix a assegurar que ell, personalment, escriu per això, per complir una missió il·lustre, per lliurar al món un missatge salvador, o per qualsevol altra raó del mateix estil. De vegades en trobem algun que, amb més ironia o amb més desimboltura, surt del pas amb una simple boutade. Si no m’enganyo, Paul Valéry contestà a la pregunta «Per què escriviu?», en una ocasió: «Per matar el temps».

Joan Fuster, Diari 1959-60 (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 8-9

Al cap i a la fi, una cosa eren els discursos, que ell no havia escrit ni pronunciat, i una altra era trobar-se en una situació com aquella. Tanta catilinària i tanta defensa dels drets i altres ditirambes sense pensar que un dia, com ara aquell, havia d’arribar, en què una jove, amb tota la desimboltura, li demanaria de fer el batxillerat.

Betsabé Garcia, Juguen dames. L’aventura de les primeres universitàries: Helena Maseras, Dolors Aleu i Martina Castells (Badalona: Ara Llibres, 2010)