Definició
Etimologia
De demanar, del llatí demandare, mateix significat.
Usos
Una altra vegada l’accident el va sobtar tornant de la vinya carregat amb un covenet de figues, al caire d’un balç, i van redolar ell i cove fins a baix a la riera, i no es va ofegar perquè varen deturar-lo els esbarzers de la riba. D’esgarrinxades, trencs i nafres, demaneu!, però, lo que deia el Taurons: —Encara sort que no s’ha trencat una cama! Ves quin amoïno si ens hagués quedat impedit!
Eduard Girbal Jaume, L’estrella amb cua (Barcelona: Edicions de 1984, 2015 [1919]), pàg. 26—Em deixes venir amb tu?
Mark Twain, Les aventures de Tom Sawyer (Barcelona: La Galera, 2010), traducció de Maria Antònia Oliver, pàg. 66
—És clar… si no tens por.
—Por, jo? Demana! Bé, miolaràs?
—Sí, i a veure si em contestes, eh?, que la darrera vegada em vas tenir miolant no sé quant de temps, fins que la vella Hays va començar a tirar-me pedres i cridava: «Aquest gat maleït!» Així que li vaig etzibar un maó per la finestra… però no ho diguis, eh?
Tema de la setmana
Interjeccions
“Demanen…“, en un plural impersonal, era corrent (i potser encara ho és), per referir-se a un telèfon que sona i que no agafarem nosaltres, a l’arribada d’alguna persona que ha de ser atesa per un altre: és a dir, era una petita crida d’atenció a un fet extern que tocava d’atendre a una tercera persona.