El responsable d’un «altaveu» públic, fent pública la seua ignorància, la fomenta públicament. Si ho diu Renfe, deu ser que és correcte. Si ho diu un rètol de l’ajuntament, deu ser que s’escriu d’aquesta manera. Si ho diu una coneguda botiga de llibres, ho deuen saber més bé que jo. Els receptors de tanta deixadesa ens tornem uns transmissors vacil·lants i, a la llarga, uns usuaris deixats. És com a la ràdio, que s’ha posat de moda dir «escoltar» quan es vol dir «sentir».

Marta Rojals, «La llengua catalana és de goma», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra Llibres, 2015), pàg. 216

Mentre el cambrer abocava el cafè, Arnau es mirava Salvador Rumbell que encenia el seu caliquenyo amb molta paciència. A despit de les coses que li hi eren repel·lents —la deixadesa sobretot— Arnau trobava simpàtic aquell extraordinari amic del seu padrastre.

Cèsar August Jordana, Una mena d’amor (1931)