Però encara és millor passejar, muralla endins, pel dèdal deliciós dels seus carrers costeruts, que ha conservat intacte el regust medieval. Un alè retingut, silenciós, entotsolat, entre els balcons ixents de fusta i les porxades de pedra, que s’empara de la ciutat [Morella] i l’asserena al capvespre i a l’alba.

Enric Sòria, «Des de Sant Francesc de Morella» (El País [Quadern—Comunitat Valenciana], 15 d’abril del 2004)

Recula més, de nou alarmada, i em cal dir-li que no estic a sou de la gent que la retenia i que jo mateix m’he extraviat pels dèdals del metro abans no s’animi a reconèixer que sí, que és una fugitiva des de fa dos dies, quan s’esmunyí silenciosament de la seva habitació aprofitant que tothom fos a la prèdica del gerent espiritual i, un cop al carrer, va tenir la sort de poder furtar, de les cordes d’estendre d’un pati, aquesta bata de porter que, si bé no li escau, té el mèrit de cobrir la seva nuesa…

Manuel de Pedrolo, Baixeu a recules i amb les mans alçades (Barcelona: La Magrana, 1979)