Aquesta coexistència de sol i de pluja crea jocs de llum, batecs d’atmosfera, d’una ondulant fugacitat. La versatilitat del cel modifica els colors de la terra. Hi ha taques d’ombra greu i taques de llum viva, rosada, nova. La seva forma, sobre la terra, es modifica constantment, perquè pot succeir, mentre hom bada davant de l’espectacle sublim, que us caigui un ruixat a sobre de ple a ple. Són ruixats que duren poc: el temps just per a quedar moll de cap a peus i esdevenir una persona esternudant i refredada, un complex miserable de suor i de calfreds.

Josep Pla, Les hores (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 204

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d’amor; i era tan bella,
que la gent d’aquell vol
deien: «És una noia com un sol».
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l’astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s’abandonava a la fulgent carícia.

Joan Maragall, «Soleiada», dins Poesies (1947)