En si és preferible Europa o Amèrica en el nivell epidèrmic de les coses, jo respondria sempre com un tal senyor González, que anava a una reunioneta de pa sucat amb oli.
   Aquest senyor fou saludat per la mestressa de la casa on anava d’aquesta manera: «Com està, senyor González? Ai, perdoni, ara no me’n recordo si es diu González o Fernández».
   I el senyor González contestà: «És igual, senyora; la qüestió és passar l’estona».

Josep M. de Sagarra, «Americanisme» (La Publicitat, 11 de març del 1923), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001), pàg. 108

En Tomàs Llassada, malgrat sa fredor, havia fet per aquella dona bogeries. L’havia mantinguda com a una reina, l’havia passejada per Amèrica i Europa carregada de brillants, rodejada de criats, deixant-li jugar i perdre grans quantitats; fins que un pianista de pa sucat amb oli, un pianista de cafè, la hi havia robada, i la gent deia que, amb el producte dels brillants, els fugitius es daven la gran vidassa a París. El mateix Llassada explicava la història mort de riure.

Narcís Oller, La febre d’or (1890-1892)