Anna ofereix a la seua visitant una altra tassa de café. «Crec que no vull tornar mai més al meu país, al meu poble», diu de sobte. Anna la mira de gaidó. No li pregunta per què, no vol forçar la confidència que s’acosta. «No, no podria tornar-hi mai més», remarca la jove. Li tremola la mà quan es duu la tassa a la boca.
   —M’han passat coses molt greus allà que sempre marcaran la meua vida —desvia la mirada—. Les guerres converteixen les persones en feres salvatges.
   Els ulls se li han omplit de llàgrimes, però Anna no té esma de consolar-la, ha empal·lidit.

Àngels Moreno, «Guinda» (El País [Quadern—Comunitat Valenciana]), 25 de novembre del 2004

—Sí, però jo vull anar més enllà encara. Posem que hi ha una persona que està molt per tu i a tu no t’agrada gens.
   Marta va fer cara d’estar pensant en algú en concret perquè va somriure de gaidonet.
   —D’acord! Suposem-ho!
   —Doncs, en aquest cas, si et begueres el beuratge, i de veritat aquesta persona no t’agradara gens, llavors, es desenamoraria de tu immediatament.

Pep Castellano, Bernat, un científic enamorat (Alzira: Bromera, 2010), pàg. 19