—És dolcet, eh? —va comentar la Feli tot petant la llengua, però no de la manera que ho feia sempre, per mostrar alegria o reprovació, sinó amb satisfacció etílica.
   —Massa —va trobar la Mercè, que havia begut tres vegades més que les altres—. Massa, massa. Jo el que em prendria ara seria un gintoniquet.
   La Feli va moure el cap com si s’hagués escandalitzat:
   —Ui no! Quina amargantor i quin mal de cap! —I va tornar a petar molt de pressa els ditets de les dues mans, molt a prop de la cara. Potser era per l’efecte de la mitja curda que estava agafant.

Feli, esthéticienne (Barcelona: Destino, 2002), pàg. 168