Quan vaig notar que em treien d’aquell amuntegament en què vivia, de seguida vaig arronsar el cap, les potes i la cua sota la closca. La veu que feia estona que sentia a prop meu va dir: «És de la mida d’un panet de Viena dels grans». Jo estava esglaiada, però ben aviat van passar-me tots els mals.
   Al cap d’una estona van arribar a casa, i aleshores va ser fantàstic. Van posar-me en un cossiolet amb aigua i, ben aviat, va començar a caure una pluja d’engrunes, i jo només havia d’obrir la boca per caçar-les. Gambetes, insectes, floquets de blat de moro triturats, vitamines… Quan les veus van esverar-me, en un instant em vaig amagar.

Maria Barbal, «Violeta», dins Cada dia penso en tu (Barcelona: Columna, 2011)

La casa rural es deia (és conegut que els valencians abusem dels diminutius) El Raconet. Encara està en funcionament. La duu una parella, que també en té una altra de més menuda, anomenada La Torreta, ben a prop. Aquella casa disparava la imaginació bucòlica d’un urbà que només havia viscut en pisos. En la planta baixa, tal com la recorde, hi havia una àmplia sala d’estar amb xemeneia, una cuina, un bany complet i un pati gran amb una taula de fusta de teca amb capacitat per a vuit persones i amb tot de cossiols amb plantes.

Vicent Flor, El carrer de baix (Barcelona: Edicions 62, 2021)