El camí de tornada a la feina es va fer etern. No podia esperar més. Un cop asseguda davant de l’ordinador va treure el paper i se’l va posar al nas. Ella sí que era de les que s’ensumaven les calces. Una barreja de perfum i cony llisquívol li va fer obrir instintivament les cames sota la taula de vidre. Desitjava treure’s les calces i deixar que el primer que passés li mengés el cony a quatre grapes mentre ella l’observava a través de la taula transparent. Volia llegir el paper però també disfrutava amb aquell temps de patiment i impaciència. Allargar l’agonia per obtenir una recompensa.

Germanes Quintana, «El primer cony», dins Zel: dotze contes eròtics (Barcelona: Columna, 1998)

Laureano López Rodó, el significadíssim ministre de Franco, és fill de Sant Feliu de Codines. Li ho recordo a un senyor, amb una mica de mala intenció. «Sí, però també vam tenir de veí el pare Batllori, que sempre deia que el català popular l’havia après aquí.» Laureano López Rodó, que havia estat mà dreta de ferro de Luis Carrero Blanco, va intervenir en la redacció de l’Estatut de Catalunya del 1979 com a diputat que va ser d’AP. Tot flueix. No pots dir mai d’aquesta aigua no en beuré. La casa de la família López Rodó és una casassa als afores del poble, amb vistes als paratges de Sant Miquel del Fai. Un home em diu: «Fa uns anys l’Ajuntament va fer una placeta davant de l’entrada, que en diem Plaça del Cony perquè és tan rara que ningú sap què cony és.» Jesús, Maria i Josep, si el senyor Laureano de l’Opus sentia aquestes coses.

Manuel Cuyàs, «L’aigua de Caldes» (El Punt, 1 de març del 2010)