A la feina del senyor Soro hi havia una dona, també casada, que de tant en tant esmorzava amb ell. S’explicaven secrets i s’enviaven missatges al mòbil que deien: «Petons de diumenge» i coses així. Però un cop que el senyor Soro li va voler tocar la cama, ella es va apartar i va dir que no estava depilada. A ell li va semblar que allò era un senyal de molta condícia o que potser l’havien violada i que ara els homes li feien por. No era la mena de dona en la qual s’hauria fixat (a la vida real no es fixava mai en les que eren més altes que ell, i, quan es mirava actrius pornogràfiques a internet, sempre jugava a suposar que no feien més d’un metre cinquanta) però li va començar a agradar.

Empar Moliner, «Un mètode per dormir sense plorar», dins No hi ha terceres persones (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)

A l’Etimològic, Coromines explica un aspecte que m’enlluerna i m’acompanya els llargs vespres d’hivern. Al segle XIV, els catalans vam adoptar la paraula caldo perquè brou la consideràvem vulgar, pròpia de la patuleia.
   —Mama, tinc gana, vull brou!
   —Caldo, nen! Parla bé, colló!
   El que un dia és rebutjable i condemnable, corren els anys i es converteix en comú, correcte, neutre. Només cal una mica de sang freda. Fins i tot, a vegades no és cap paraula vulgar, realment, sinó tan sols un malentès. Com ara professó, una paraula comuna a la mateixa altura —en moralitat, bones maneres i condícia— que processó.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021)