—Podries disparar damunt Caldearenas? Hi ha arribat un tren.
   —Sí, és clar! Puc disparar? —va preguntar-me amb una barreja de crit i xiscle.
   Vaig sentir que penjava l’aparell i en uns moments el canó —el tenia al mig d’un camp, darrera el castell, i semblava que hi pasturés— disparava furiós.
   Va ser sensacional! M’ho deien de l’observatori i em semblava una fantasia que respongués a una confabulació de tots. Amb el primer dispar va fer volar la locomotora; amb el segon, l’estació; amb el tercer, va calar foc a l’Ajuntament…
   Va engegar vuit projectils, i cada un va fer un estropici enorme.
   Després en Quiñones va renyar-me molt fort i deia que no es podia avenir que jo, tan gran, volgués jugar a canons. L’endemà vam passar tot el dia encauats, amb un xivato damunt que cercava l’emplaçament de la peça. Jo, a més, encauat en el meu avergonyiment.
   I al cap d’uns dies, en Caseres em deia, desolat, mostrant-me un diari:
   —Has llegit el comunicat? Diu que després d’una intensa preparació artillera hem destrossat l’estació de Caldearenas i els combois que hi havia. Intensa! Intensa! —repetia—. Si només vaig fer vuit dispars!

Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada mixta (Barcelona: Proa, 1999 [1943]), pàg. 130