…es veu que tots els déus es van fer un tip de riure, que no era ben bé el que pretenia el marit ultratjat. Però tampoc no se sap prou bé —no és gens clar, i aquí sí que discrepen tots els comentaristes, tant els poetes com els versificadors— què pretenia, exactament, Vulcà, en dur aquella prova física i tangible de la infidelitat matrimonial de Venus davant el col·lotge dels déus. Una cosa sembla clara —i comprensible—: el que no volia era el divorci. D’una femella com Venus no se’n voldria divorciar ningú, per infidel que sigui. Dit altrament: val més tenir una Venus infidel que no tenir-la de cap manera.

Albert Jané, «Venus», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 18

Cada any, en arribar a final de tardor, Josep Colomer acudia a can Punton, la casa pairal i domicili de Caterina Albert a l’Escala, per acomplir l’operació de compra. Diligència aviat enllestida: el comprador fixava el preu, la venedora l’acceptava perquè tenia tota la confiança en el client i el tracte es tancava sense cap més requisit. Ara bé, si l’acord era qüestió de pocs minuts, el que no podia capir Colomer era la llarga conversa que durava quasi tot el matí parlant de qualsevol cosa, de tot excepte del motiu de la visita, i l’interès que mostrava Víctor Català a mantenir el llarg col·lotge, generalment en un diumenge, que era quan els negociants solien trobar els pagesos a casa per fer tractes.

Joaquim Armengol, pròleg a Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari, de Víctor Català (Barcelona: Edicions 62, 2005)