El pis on vaig nàixer, un cert dia 4 de setembre —si no fem cas del meu pare, que deia sempre que no fou el 4, sinó el 9 de setembre—, el varen enderrocar, i allí, al seu lloc, van construir una finca de pisos, que, segons diuen, són més rendibles i constitueixen un negoci més gras, per tant. Ara, cada vegada que arribe, coixim-coixam, a casa de la meua cosina, mai no puc estar-me de mirar davant, on era el pis, on ara hi ha la finca de pisos amb neveres i televisors. Tot ha canviat.

Vicent Andrés Estellés, Animal de records (Memòries) (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 108

Ara caminava un poc coixa, perquè el mocador li impedia de doblegar el genoll amb facilitat, però pensà que seria millor fer cas de les recomanacions de Pili, no fos cas que els microbis dels morts —que ella ja s’imaginava com minúsculs mosquits envolant-se per l’aire del cementeri, com aquells menudius que festejaven les figues o les magranes picossades pels pardalets—, se li enganxassen al genoll esquerre i la deixassen coixa per sempre. Coixim-coixam enfilà la costera. La vespra havia plogut i la terra feia una olor intensa.

Raquel Ricart, «Coixim-coixam» (suplement Quadern d’El País, edició de València, 17 de novembre del 2011)