L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,
 d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,
 on jo voldria viure i escriure versos grisos,
 absolutament grisos, mentre es crema l’espígol
 damunt les quatre brases; una taula petita,
 damunt d’ella una manta, parets empaperades,
 un taulell un poc solt, i creure dolçament
 que Campoamor fou un poeta formidable,
 que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,
 i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
 i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
 que he d’escriure un poema en octaves reals
 i no com els poetes del dia, que no solen
 rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
 creure que és necessari escriure tots els versos
 ben aconsonantats i obeint certes lleis
 i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
 com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
 homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
 i dir que no, que això de que el valencià
 és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
 la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
 i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
 fer un any el llibret de versos d’una falla
 i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
 almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
 aconseguint Violes i Englantines i accéssits.
 Un món petit i tendre, positivament tendre,
 el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
 després el crucigrama, i demà si Déu vol.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput (1957), dins La clau que obri tots els panys, Obra completa 6 (València: Tres i Quatre, 1981)