Més endavant m’encanto a l’aparador principal, el que dóna al carrer, que està ple de les coses del tió. Hi ha piles de monedes de xocolata, daurades per fora, com un petit tresor; cigarrets també de xocolata, llumins de sucre, cebes i alls de sucre, ampolles i biberons plens d’anissos blancs i de colors. I figures de xocolata de tota mena i de totes les mides: conills, ànecs, galls, pilotes de futbol, figures dels tres Reis i ampolles de xampany o de licor. I també paraigües, sempre de xocolata. I després encara hi ha taronges i llimones ensucrades, embolicades amb paper de cel·lofana.

Rafel Nadal, Quan érem feliços (Barcelona: Destino, 2012)

Mentre, Barcelona treu les escorrialles
d’algun projecte, mandrosa.
Grisor a un costat i a l’altre de la Plaça
i dubtes de si Catalunya, avui, és catalana.
Per escarni, marxen exèrcits impúdics
i surten, de bosses de cel·lofana,
persones amb arnes dels anys seixanta:
el temps, sembla, no passa.
Hi ha coses massa pures
per a tan quotidianes bajanades.

Marta Pessarrodona, «Hi ha coses massa pures», dins Animals i plantes (Barcelona: Meteora, 2010)