Només faltava el detall final: quan jo me n’anava al meu torn amb el Ramonet de la mà i seguida de la viuda de l’anarquista, com sigui que el passadís que va del saló al cancell és fosc i hi tenen una catifa molt gruixuda, vaig ensopegar amb la vora de la catifa i vaig caure tan llarga com sóc.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956])

—Apa, Franco, s’ha acabat el joc —vaig sentir com li deien a l’individu que era al costat de la Chiara. L’home va deixar la seva presa amb recança, va sortir del cotxe i, en posar el peu a terra, va relliscar i va caure tan llarg com era damunt l’asfalt. Malgrat la tensió del moment, en veure-ho des del meu amagatall, vaig estar a punt de posar-me a riure.

Jesús Bonals, Uns ulls plens de mar (Barcelona: Columna, 1994)