Doncs va ser en Puig el que em va parlar d’El Convent. Hi has d’anar, ja veuràs que està bé, t’agradarà, l’ambient és molt per a nosaltres, saps, no és una casa de barrets d’aquestes on no saps mai qui et tocarà i si t’encomanaran qui sap què i què et faran i si t’ho faran bé, no, no, El Convent té una categoria, amb unes senyoretes que saben estar a l’altura i que saben conversar, i amb una regenta que ho val tot. El vaig mirar desconfiat, jo no havia anat mai a una casa de barrets, ni de jove ni de gran, la veritat, només havia tingut una xicota abans de la Margarida que em picava els dits si intentava tocar-li un pit, i després ja havia vingut la meva dona, que no es deixava fer res.

Blanca Busquets, Tren a Puigcerdà (Barcelona: Rosa dels Vents, 2007)

Barcelona ha esdevingut la capital mundial de les cases de barrets. És una de tantes coses en què som capdavanters. No crec que sigui motiu d’orgull ciutadà, però hem de reconèixer que la tradició barcelonina en el camp del putiferi és llarga i fecunda. L’ordenança del 2004 no ha servit per posar un mínim d’ordre, ja que només 24 de les 300 cases de barrets de Barcelona estan regularitzades.

Joan Oliver, «Cases de barrets» (Avui, 17 de març del 2007)