Aquell 7 de maig de 1929, la mare va anar cap a un tros de prat que tenien al camí de les Planes de Derrís i on es feien sempre moltes murgues i carreretes. Aquell any no va fer gaire fred: les típiques nevades de finals d’abril havien estat pluges suaus i tèbies i la primavera havia avançat els brots i les flors de tota la vegetació. Les carreretes s’alineaven als prats fent aquella mitja lluna que permet veure-les de lluny. La mare sempre en tenia de seques a dins d’un pot i va decidir renovar-ne la provisió. Però les carreretes eren l’excusa. Passava que des d’abans del part la mare no havia vist l’Eduard. Dues vegades que ell va acostar-se al poble per veure’ns a la mare i a mi, dues ànimes benintencionades el van rebre a cops de roc. Per això ella, així que va poder, va decidir anar a la borda d’Arnaldo. Va passar-s’hi tota la tarda. A entrada de fosc van anar fins al prat, van omplir el cistell de carreretes i van tornar cadascú per la seva banda, la mare a Derrís i l’Eduard a la borda.

Bartomeu Cruells, Els silencis de Derrís (Barcelona: Cruïlla, 2000), pàg. 102

Primavera i tardor quan ha plogut prou i el sol ha escalfat neixen a corrua, als prats, dues classes de bolets bons per menjar. Uns són de color terra, d’aparença fràgil, amb la tija llarga i dreta i un barretet de paraigua que té per sota un llibre espès de fulls. Els altres són blancs i molt aclofats al primer cop d’ull; tenen la tija curta i gruixuda i el llibre és de color torrat. Carreretes i moixarrons són molt valorats per menjar-los tendres i també, tots dos es deixen assecar en porgadors i són una preciosa reserva per a l’hivern quan no n’hi ha. Secs, perden en gran part l’olor i el pes. Un sol grapadet dóna un gust excel·lent a l’arròs o a qualsevol guisat de conill, de pollastre o de carn.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)