Definició
Gènere de bolets lignÃcoles de la famÃlia de les tricolomatà cies (Pleurotus sp), comestibles en llur majoria, amb peu excèntric, espores blanques i barret en forma de ventall.
De gÃrgoles n’hi ha de moltes menes; vegeu-ne aquà una bona flota.
Estar com una gÃrgola dins un camp: estar en gran soledat (mallorquÃ). «Com me veig tan tota sola | com la gÃrgola en el camp, | jo per divertir-me cant, | i la meva vista plora» (cançó popular mallorquina).
Etimologia
D’origen incert, potser d’un llatà eryngÅla, creat pels naturalistes per referir-se al panical (ll. eryngium) prop del qual sol créixer, alterat en gyrgula per influx del llatà gyratus, ‘girat’, a causa de la forma torta del bolet.
Usos
Era ja devers les onze del matÃ, cosa que ell coneixia per l’altura del solet enteranyinat d’aquell dia. Tot fent camÃ, trobà tres o quatre gÃrgoles i alguns bolets blancs, i com que estava tan famolenc, perdé un poc de temps rostint-s’ho tot en una petita foguera que encengué en una clariana del boscatge, vora la mateixa senda. Sense pa ni res, aquella trista però gustosa menja el va confortar només una mica. Era certament un aliment desproporcionat a la llarga caminada que tenia per davant; però ell no volia perdre més temps.
Enric Valor, «Esclafamuntanyes», dins Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)Quan cada dia es banyaven, baixaven junts pels gorgs. L’Alba anava primer, ara que coneixia el camÃ.
Inès Vidal Farré, Història del llop (Valls: Cossetà nia, 2005)
  —Vaig a casa l’à via.
  —Què portes al cistell?
  —No ho sé, el que m’hagi posat la mare.
  —De veritat que no ho saps?
  —SÃ, ruc. Mel i coca de casa. I gÃrgoles.
  Va obrir el cistell. Flocs tous i grisos de gÃrgoles tapaven la cistella.
  —I la mel?
  —Al davall, que no esclafi les gÃrgoles.
Tema de la setmana
Bolets
He sentit và ries vegades el nom de gÃrgola i múrgola i no sé si s’utilitza correctament, almenys en el nostre territori, la serra de Mariola, perquè també es parla de turma. De fet, el bolet que apareix en la foto a Alcoi es diu “orelleta” i cada vegada és més escaient, normalment ix a les soques dels pins en descomposició sempre i quan la tardor vinga acompanyada de pluges abundants.