El carpaccio el va inventar Giuseppe Cipriani el 1950 en el Harry’s Bar de Venècia (aquest bar, que encara existeix, és a tocar de la plaça Sant Marc). Cipriani, que era cambrer, maître, cuiner i que va acabar sent empresari, va fundar el Harry’s Bar a la dècada dels trenta del segle XX. Un bon dia la comtessa Amalia Nani di Moncenigo va entrar al bar i li va demanar si tenia algun plat de carn crua. Cipriani en va saber preparar un, a corre-cuita, tallant una fina làmina de carn de bou que va amanir amb maionesa i mostassa. I com es diu, aquest plat?, va preguntar la comtessa. Cipriani, evocant una exposició que es feia aleshores sobre Vittore Carpaccio, va batejar el plat improvisadament amb el nom del pintor venecià: carpaccio de bou. Va ser un homenatge als colors vermell i groc de les seves pintures.

David Paloma, Personatges convertits en paraules (Barcelona: Barcanova, 2015), pàg. 89

En proporció inversa a la proliferació de carpaccios, a les cartes dels restaurants cada vegada hi ha menys sopes. Fa anys, qualsevol casa de menjars oferia unes quantes sopes, potatges, escudelles o olles perquè el client triés. Ara no. Cada cop menys restaurants recorden què és un potatge, una escudella o una olla.

Quim Monzó, No plantaré cap arbre (Barcelona: Quaderns Crema, 1994)